‘España va bien reloaded'
No cal ser un gran analista per adonar-se que l'independentisme ha estat el desafiament més gran al qual s'ha hagut d'enfrontar l'ordre postfranquista sorgit arran de la Transició. Malgrat l'aparent contundència per part de les institucions estatals, el cert és que els poders fàctics estan aterrits per la dimensió del problema. Des de la seva perspectiva, el pacte és impossible perquè aquest hauria d'implicar necessàriament el reconeixement formal de Catalunya com a subjecte polític. I el reequilibri resultant implicaria lesionar interessos poderosos entre qui són, a la pràctica, els propietaris d'Espanya.
Pot sonar a provocació, tanmateix els fets constaten que Espanya és una propietat privada, una mena de cortijo administrat pel bipartidisme polític, vigilat a distància pels propietaris de SICAV, la llotja del Reial Madrid, els consells d'administració dels antics monopolis privatitzats o els consellers de l'Ibex 35, amb nissagues farcides de cognoms franquistes. Una independència catalana, o una acomodació satisfactòria entre Catalunya i Espanya faria esclatar l'ordre actual (pel que fa a fiscalitat, viabilitat econòmica, o geografia mental). Aquesta impossibilitat de reaccions a la britànica és la que empeny la Moncloa a seguir estratègies poc realistes o incomprensibles: la negació del problema, la criminalització, la irritació mediàtica, l'ús de la maquinària diplomàtica –en ple descrèdit de la Marca España–, l'amenaça o l'anunci de l'Apocalipsi. Tanmateix, en les darreres setmanes s'està explorant una altra tàctica –potser el plan de Rajoy– consistent a fer veure que entrem en una fase de recuperació econòmica, i que despenjar-se d'un tren que comença a bellugar-se deixaria els catalans a la intempèrie.
El cert és que aquest discurs de “la recuperació” no té una traducció real al carrer. Només cal escoltar els veïns de Gamonal, que efectivament sí veuen indicis de creixement econòmic... en les butxaques dels cacics locals, a còpia de retallades, reformes i l'extorsió legalitzada a què són sotmeses les classes populars. De fet, aquest relat de “la sortida de la crisi”, més aviat empeny persones de tots els espectres polítics a la lectura d'aquests darrers anys com una monumental estafa, com a aplicació pràctica de la “doctrina del xoc” denunciada per Naomi Klein, consistent a congriar situacions d'excepció a fi de desmantellar les fràgils estructures redistributives del benestar. La mateixa idea de “sortida de la crisi” esdevé un insult a la intel·ligència individual i col·lectiva, una mentida, que tanmateix té una gran exaltació per part d'uns mitjans tan desinformatius com submisos als interessos de les minories dirigents.
Aquest intent de fer empassar la recuperació no deixa de ser una segona versió low cost de la idea simple, repetida amb insistència goebbeliana, de l'aznarista eslògan España va bien. Aleshores, sota el govern d'Aznar es va experimentar un període de creixement macroeconòmic –coincident amb la conjuntura econòmica europea, i fonamentat en l'endeutament financer com a pal·liatiu de la degradació dels salaris– que es va vendre com una etapa daurada. Tanmateix, més enllà de les paraules, hi ha els fets. I, en retrospectiva, entre 1996-2000, l'habitatge es va encarir un 28%, els beneficis empresarials es van incrementar més d'un 30% mentre que els salaris van disminuir un 4%, la sinistralitat i la precarietat laboral van augmentar exponencialment, i la pressió fiscal es va apujar un 10% (va disminuir 6 punts per a les rendes més altes).
Qualsevol canvi de model econòmic a Espanya no es preveu. Les castes extractives que la posseeixen l'impediran, perquè qualsevol transformació en profunditat de l'estructura econòmica implicaria la pèrdua del control polític. És per això que mitjançant el govern i l'oposició insisteixen en les velles idees que ens han dut fins aquí. Al cap i a la fi, amb el seu discurs, el seu capteniment, la seva cerrazón, busquen persistir en l'error de polítiques fracassades. És com una segona part de l'aznarisme, una etapa de falsa prosperitat, i polarització social, una segona part del creixement virtual sense benestar, l'España va bien reloaded.
