Un odi vell que brota de nou

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

s un gest nou, inventat fa pocs anys, que els francesos han descobert massivament abans de Nadal; un gest nou per dir coses antigues i insuportables, un neologisme visual aplicat a un prejudici multisecular i fastigós. Se'n diu, curiosament, quenelle (una mena de croqueta) i consisteix a tensar un braç cap avall i, amb la mà oposada, a tocar l'espatlla corresponent al braç tensat. El seu inventor, un humorista anomenat Dieudonné, diu que es tracta d'un “gest antisistema”. En realitat, és un gest antisemita. És la salutació feixista invertida, per escapar a les persecucions legals –aquesta salutació, a França és considerada judicialment com una “incitació a l'odi racial”–. Dieudonné és un humorista ric i famós actualment perseguit per frau fiscal i ja condemnat per negacionisme, un humorista que feia riure sales plenes de gom a gom quan deia: “Jo, entre els nazis i els jueus, no vull escollir, sóc neutre... no sé quin dels dos va començar.” Escric deia i no diu perquè les interdiccions legals que ha plogut al seu damunt l'han obligat a suavitzar el contingut dels seus esquetxos, i per això ja no diu, a propòsit d'un periodista jueu: “Quan el sento a parlar em dic: veus, les cambres de gas... llàstima!”

Dieudonné encarna el nou antisemitisme que torna a emergir a França. Es tracta en bona part d'una deriva intel·lectual i mental de la defensa legítima de Palestina: alguns passen de la protesta raonada contra la política del govern israelià a l'oposició total a l'existència mateixa d'Israel, i uns quants arriben a posicions al·lucinatòries d'odi cap als jueus com a grup humà. Però Dieudonné ha sorprès molt l'opinió pública i fins i tot els opinadors oficials, que han trigat a reaccionar davant de les seves eructacions racistes, pel fet que és d'origen camerunès. Dieudonné té la pell negra i, abans, en una altra vida, havia militat contra l'extrema dreta. Ho havia fet en particular quan es va fer conèixer del gran públic amb el duet que formava amb un humorista... jueu. De mica en mica va metamorfosar-se, fins apropar-se al Front National, a demanar a Jean-Marie Le Pen de ser el padrí de la seva filla i a convidar a l'escena del teatre on actua un pseudohistoridador que afirma que el genocidi jueu va ser un invent.

Dieudonné s'ha convertit de fet en polític, amb l'avantatge que cada vespre guanya diners amb els seus deliris paranoics. I els seus seguidors són legió. Joves i fidels, el defensen com si fos la víctima d'un sistema judicial, mediàtic i polític que tindria com a màxima ambició fer-lo callar. I, sovint, neguen l'antisemitisme de la quenelle, tot i que les xarxes socials van plenes de fotos d'adeptes d'aquest gest que l'enarboren davant d'una sinagoga, d'un monument a les víctimes de la Shoa o fins i tot davant de l'escola jueva de Tolosa on, el 2012, un islamista va assassinar alumnes de primària. I així se'n riuen ensems d'un genocidi. Per caritat humana es podria pensar que se'n riuen perquè no tenen prou imaginació per concebre de debò el que representa l'assassinat concret de sis milions de persones. I entre els defensors sincers del dret dels palestins a disposar d'un estat independent, molts s'avergonyeixen de veure com Dieudonné utilitza una causa noble per justificar la seva detestació. Una detestació que pot infectar d'altres societats. Fa pocs mesos, la placa d'homenatge als cinc bombers catalans morts a Horta de Sant Joan, amb un text parcialment en hebreu (pel fet que la reforestació va ser finançada per una fundació israeliana), va aparèixer enllardada amb aquesta pintada, en lo pus bell catalanesc del món: “Odi als jueus”.