Els besnéts dels botiflers

L'única garantia realment sòlida que el procés d'emancipació política no s'aturarà és que l'Estat no aixecarà mai el peu de l'accelerador. Ahir mateix es va materialitzar l'esquerda definitiva en el sistema d'immersió lingüística, amb una sentència que pretén arrossegar l'escola catalana cap a un model amb assignatures en castellà. Una obsessió que té tres-cents anys.

No cal gaire imaginació per visualitzar el projecte polític del PP –i del PSOE– per a Catalunya, només cal mirar al País Valencià i les Illes Balears. De fet, ni tan sols és necessari fer aquest esforç. N'hi ha prou observant les característiques dels presidents autonòmics que el PP ha col·locat a València i Palma. José Ramón Bauzá i Alberto Fabra comparteixen tant la total catalanitat del cognom com la rotunda castellanitat del nom i, sobretot, estan agermanats per la negativa permanent, personal i política, a utilitzar la llengua pròpia dels territoris que presideixen. Casualitat? No, doctrina. Mariano Rajoy és un exemple idèntic de diglòssia traslladat a un gallec que no sap gallec.

És absurd pensar que Bauzá, Fabra o Rajoy puguin tenir cap interès en les llengües dels seus avantpassats. Entre altres raons, perquè un ús veritablement normalitzat els deixaria en un racó de les societats respectives. Al contrari, Rajoy és el tipus de gallec ben acceptat a Madrid i el model obvi per a qualsevol baró regional del PP.

Una de les imatges que se'm va gravar durant la campanya de les eleccions basques de 2001 va ser el rictus de mortificació que es marcava en la cara de Jaime Mayor Oreja quan va haver-se de posar l'auricular de la traducció per ser entrevistat a ETB1. Va perdre, i uns anys després va voler-se sincerar: “El meu besavi es va esforçar perquè els seus fills no es tanquessin al graner. Va prohibir que parlessin el basc a casa, perquè aprenguessin bé l'espanyol”... Ho va venir a dir a Barcelona.