Negre o brut, on és la diferència?

En un país en què l'arrelament del diner negre ha arribat a tots els racons imaginables, ha passat per totes les mans –rics i pobres, empresaris i treballadors, dirigents i manats, comerciants i clients, majoristes i minoristes, princeses reials i esportistes, i els del pis de sota–, ha fet rics molts i mig rics els altres, pretendre acabar-ho per decret és una quimera. Tots els ministres d'Economia que han passat pel govern ho han volgut provar i hi han fracassat rotundament. Al darrere d'aquest fenomen hi ha el món de la construcció, que els trenta anys anteriors a la crisi va fer estralls. S'iniciava amb la compra dels terrenys amb els propietaris dels quals s'escripturava també en dues parts. Els notaris, en acabar la lectura i firma de l'escriptura, saludaven i sortien. Havia arribat el moment de la bossa de bitllets. Els bancs de les zones on proliferà la construcció hagueren de proveir-se de caixes privades de lloguer per al negre. Si les quantitats per guardar eren importants, empleats de nivell dels bancs recollien el diner a domicili. Les grans xifres no corrien per les mans, viatjaven electrònicament via paradisos fiscals. Alguns nous rics, amb caixa de lloguer atapeïda de bitllets, exigien al banc un despatx discret per unes hores per sentir una sensació nova: tocar els diners. Tancats, sovint amb l'esposa, els comptaven un parell de vegades. Déu nos guard que el director o algun altre del banc hagués rigut o fet broma! No són pas solament els adinerats els que tenen complexos. Algunes viudes ja grans, en cobrar la pensió, al mostrador del banc o la caixa, volen tocar els diners; tot seguit els tornen a ingressar. S'ha de voler entendre.

Des de la postguerra dels quaranta i cinquanta, en què es popularitzà novament l'estraperlo, que emparava totes les irregularitats de compravenda de molts comerciants, petita indústria i treballs a domicili, productes agrícoles i altres, el diner negre formà part en més o menys percentatge de l'economia de les famílies. Entre els professionals artesans, paletes, fusters, ebenistes, llauners, mecànics, etc. i els clientes hi havia un pacte tàcit respectat per tothom: el mig i mig. Formava part del tracte tàcitament: mig treball facturat amb impostos i mig en negre. Aquesta part fosca habitualment era liquidada al comptat i per tot document un tall de paper amb la xifra. La majoria de l'empresa mitjana i petita ha retribuït sempre el personal amb doblet. Les grans empreses, els directius de nivells alts i mitjà. El que demostra pla bé que hi ha entrades generalitzades. El pecat és estàndard. Llavors qui és capaç de liquidar-ho? Deixeu-me que rigui sols una mica, perquè fa uns mesos que en riure fort o esternudar se m'escapa el pipí. L'informe Sardà és impressionant: queda clar que no és impossible eliminar el negre, però s'assembla molt a la independència. Són qüestions de temps!