El PSC, sotmès al PSOE
La direcció del PSC, encapçalada pel Navarro, va escenificar el 16 de gener el lliurament del partit a la voluntat del PSOE, traint vergonyosament i definitiva la trajectòria històrica del socialisme català, quan els diputats votaven poder fer la consulta, segons l'article 150.2. Hi va haver qui exclamà: “L'esperit del Pallach s'ha mort.” Doncs no, no s'ha mort ara, ni quan el volgueren fulminar, sense aconseguir-ho, en el congrés de fusió del socialisme català el juliol del 1978, on tot i l'eufòria del moment, el nou PSC s'havia deixat ensarronar pels cants de sirena del PSOE que, en aquells temps de transició, no exterioritzava, com ho està fent ara, les seves intencions, tot i que, històricament, la seva praxi –com la d'ara– ja era netament jacobina i revestida d'un subtil i fi embolcall social d'esquerres, però que ni aleshores ni ara ha cregut en el federalisme democràtic, i menys en l'asimètric.
Els ha calgut anys d'espera, fins que els catalanistes estiguessin en minoria en el si de la direcció. Navarro ha estat qui ha donat el malaurat cop de gràcia, convertint el PSC (oficialment PSC-PSOE) en el PSOE de Catalunya. El Rubalcaba (aquell jove, aleshores demòcrata, que en el congrés de Suresnes del 1974, defensava el dret a l'autodeterminació dels pobles de l'Estat espanyol, és avui el líder que tots volen destronar, però que resisteix negant el dret a decidir dels catalans), ha sabut entabanar el “Pera” i els seus dòcils acòlits que, inadmissiblement, estan actuant contràriament al seu programa electoral. El més inconcebible, però, és que siguin tan autistes que ni s'adonen de la permanent davallada electoral, ni de les previsions, per cert ben galdoses, que els donen les enquestes d'opinió...
L'esmentat 16 de gener, els quatre diputats crítics del moribund PSC, al no aconseguir cap acord amb la direcció, optaren diferentment: a) l'alcalde Ros per dimitir de diputat (?); b) els altres per votar sí, cosa que reduí a 16 els diputats que, alineats amb els espanyolistes del PP i C's, votaren no. Navarro, com inquisidor intransigent, reaccionà arraconant cautelarment els crítics que no li lliuraren l'acta de diputat. A hores d'ara no se sap la determinació final de la direcció, ni quin camí seguiran els tres diputats i els més de mil militants i càrrecs electes del partit que els varen donar suport en el manifest Crida socialista pel referèndum. En qualsevol cas, si bé fou lloable l'actitud inicial dels crítics, després del menyspreu i arraconament sofert, no s'entén prou què pretenen...
Com a exmilitant del PSC Reagrupament, del malaurat Josep Pallach i com a esmenant de la ponència oficial en l'esmentat congrés del 1978 (esmenes que pretenien que el PSC esdevingués netament sobirà del PSOE, si bé agermanat amb tots els partits de la Internacional Socialista), penso que qualsevol partit català només és un instrument per servir la pàtria, Catalunya, en base a una ideologia que cal que sigui el més afí possible a la pròpia, però que per cap concepte ningú –ni el partit– l'ha de poder forçar. Per tant, quan es detecta i visualitza que ja no hi ha l'afinitat ètica, ideològica i d'objectius nacionals, per dignitat, malgrat els forts vincles que hom hagi tingut en el si del partit, aquests no han d'impedir poder conrear la ideologia, les inquietuds o la voluntat de servei a la pàtria, a través d'altres partits o organitzacions ciutadanes.