Propostes contra plagues

No fa gaires dies comentava amb un periodista de Madrid l'estratègia adoptada pel govern espanyol i bona part de la premsa de la capital respecte del procés sobiranista català. Ell el defensava i insistia que és fonamental fer veure les desgràcies de tota mena que una teòrica independència comportaria per a Catalunya. I insistia en el forassenyat procés iniciat i el rebuig unànime d'Europa. Mentrestant jo intentava fer-li veure que potser seria més útil que en lloc d'amenaçar amb les plagues d'Egipte, es busquessin punts positius que avalessin la continuïtat d'una relació certament qüestionada per una àmplia franja de la societat catalana. Òbviament, no ens vàrem posar d'acord. Però com a mínim vàrem parlar i vam quedar amics.

Quan els monòlegs d'un i altre bàndol esgoten els arguments és hora de construir el diàleg positiu. La primera oportunitat s'ha perdut quan el famós pla anunciat pel govern central ha esdevingut una tirallonga d'advertiments i declaracions d'amor abrandat amb més suc que bruc. D'altra banda la convocatòria de la consulta del 9 de novembre es pot quedar en un projecte interromput si no hi ha consens per arbitrar un marc legal per fer-la. Tot plegat, dues vies paral·leles ara per ara, de convergència impossible, que ens aboquen a la frustració i al desengany. És obvi que un procés d'aquesta transcendència no es pot reduir a una batalla de xifres que no lliguen, ni al debat de la solidaritat estèril. Però encara menys es pot debatre sense posar tots els elements sobre la taula o canviant les regles del joc a mig partit. En aquest sentit amagar les balances fiscals entre comunitats, com pretenia el ministre Montoro, revelava febleses perquè desencadenava malfiances i no asserenava la desitjable conversa. La rectificació és un primer pas, sempre que no es facin trampes.