Cor agre
Cuyàs, patent de cors
Carles Ribera / [email protected]
i ha escriptors que es llegeixen de la mateixa manera que s'escolta certa música: no n'entenem moltes lletres, o les entenem però ens resulta indiferent perquè en tenim prou amb la melodia. De literats n'hi ha que tenen estil, n'hi ha que tenen ritme, n'hi ha que tenen musicalitat, n'hi ha que no saps ben bé què tenen però sigui el que sigui fa que si són novel·listes n'esperis amb candeletes cada nou llibre, si són poetes, frisis per llegir-ne l'últim poemari i si són cronistes, articulistes o periodistes, els vagis a buscar àvidament mullant el polze amb la llengua per girar els fulls del diari (o clicant nerviosament a la pantalla) si tenen tribuna fixa o diari on publicar.
És el que em passa amb en Manuel Cuyàs. Ep, tot i que haig de puntualitzar que servidor no ha tingut mai el fastigós i insalubre costum de llepar-se el dit abans de girar un full de paper, ni de diari, ni de llibre ni de res. En Cuyàs té una prosa que enganxa, que a vegades sembla informal, desmanyotada, que flueix amb un estil planer que de cop sorprèn, patapam, amb replecs d'erudició. És un articulista que escriu com parla i que parla amb una riquesa lèxica i una intenció de preservació de mots, adagis i fraseologia popular que, lluny de convertir-lo en carrincló, adotzenat, refistolat, el fan amè, divertit, trivial i profund alhora, espontani i desmenjat d'una manera tan calculada que qualsevol lector que no conegui la professió pot pensar que es fa passar per mestre de l'escriptura a raig quan en realitat deu ser extremadament cerebral. En canvi, els que coneixem una mica la professió, si més no a còpia d'haver-hi dedicat hores i dies i anys, sabem que realment en Cuyàs escriu tal com raja perquè la pràctica diària aporta a l'escriure una fluïdesa gairebé verbal.
Us preguntareu perquè aboco tot aquest sabó al mestre Cuyàs, l'únic defecte del qual, perquè si no en dic mal semblaria que estic a un pas de demanar-ne la canonització, és haver sucumbit al tertulianisme compulsiu que tant mal fa al periodisme. Doncs bé, el sabó és degut al fet que l'editorial Proa acaba de publicar a aquest il·lustre mataroní un llibre de memòries (potser per no caure en la petulància en podríem dir de records) que es diu El nét del pirata, títol que evoca un ancestre de l'autor dedicat a aquesta, diguem-ne, professió. Les històries, anècdotes i escenes que relata tenen un interès més o menys relatiu depenent de molts factors, generacionals, geogràfics, etcètera, però són francament llegidores. A aquestes altures en Cuyàs, com el seu rebesavi postís, té patent de cors per navegar com més li plagui per les procel·loses aigües de la literatura periodística, valgui la redundància.