Voltaire i Catalunya
Cada mes penso que escriuré sobre educació, sobre tecnologia o sobre qualsevol dels temes que estic treballant en aquests moments, però el procés en què estem immersos m'obliga a continuar reflexionant sobre on som, altrament em sembla que em distrec i distrec. Després del darrer 11 de setembre i de l'èxit de la Via Catalana cap a la independència vaig tenir discussions contundents amb els meus col·legues del Centre d'Estudis Mundials a París. No entenien –deien– com havent fet una transició modèlica i havent consolidat una Espanya oberta i moderna, ara els catalans havíem decidit un tancament perillós de tornada a la tribu en un moment d'una certa involució a Europa a causa de l'aparició de moviments populistes i de l'ascensió progressiva de l'extrema dreta. Tot plegat quatre mesos de discussions acalorades en les quals he de confessar que malgrat exemples, dades i arguments havia avançat poc, fins que finalment, el govern de l'Estat espanyol, amb les seves darreres accions, ha canviat totalment el panorama i ha girat els arguments com un mitjó. Tant és així que ara m'han demanat una explicació seriosa i un debat obert sobre el tema. Europa no entén la reculada en la llei de l'avortament, o l'exclusió dels sense papers de la sanitat o la negativa de publicar les balances fiscals, que encara que ara sembla que el ministre Montoro es fa enrere, el senyal de manca de transparència ja l'ha donat i, no ens enganyem, cal esperar a veure què publica.
espanya ha optat per un camí de tancament i autisme que ningú entén i en canvi, a causa precisament d'aquest procés de tancament, l'opinió pública internacional comença a entendre i per tant a acceptar l'obertura de Catalunya. Espanya es tanca, Catalunya s'obre, o sigui que les dues dinàmiques contraposades en les quals ens trobem comencen a veure's ja no com una reacció tribal, sinó com una desavinença clara en el model de país i de societat que es proposa. Espanya ha emprès un camí perillós cap enrere i Catalunya cap endavant. Espanya té serioses dificultats per entendre Europa i per delegar sobirania ja que confon la nació amb l'estat i l'estat amb el poder absolut. Catalunya ja està acostumada a delegar sobirania, i majoritàriament, jo diria que en aquests moments és més partidària de delegar-la a Europa que a Espanya. Catalunya està més madura, va viure la il·lustració, aquest moviment intel·lectual del segle XIX que tenia com a objectiu principal vèncer l'obscurantisme i promoure el coneixement per poder fer front a la intolerància i als abusos d'esglésies i estats, i va renovar el seu pensament sobretot durant el període de la Casa d'Àustria. Voltaire, l'any 1751, a El segle de Lluís XIV va escriure que “Catalunya pot prescindir del món sencer, i el món sencer no pot prescindir d'aquesta”, no ho oblidem i si poden, busquin el text complet –el trobaran a internet– perquè és d'una clarividència sorprenent. En canvi, l'Espanya borbònica no la va viure. Només alguns petits grups intel·lectuals que es volien diferenciar del conservadorisme i de la paràlisi d'estructures i pensament van intentar iniciar un moviment per modernitzar el país, però eren pocs i diversos contra l'abundància de partidaris del despotisme il·lustrat, sense cap intenció de canvi social.
Catalunya està en un procés d'autodeterminació perquè vol governar-se ella mateixa i construir un nou país, modern, progressista i inclusiu i la força d'aquest procés rau en la seva natura pacífica, transversal i optimista. De moment, només ens estem obrint pas seguint aquests principis, i si no els abandonem, no només ho aconseguirem sinó que serem un model per a molts d'altres.
