Rastres

A còpia de contacte amb el món dels safaris, a Zimbabwe diuen que fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, la història sempre parlarà bé dels caçadors. Hi toquen molt en aquelles latituds. Aquí, els ajuntaments fan esforços per inscriure en la topografia urbana el pes del passat. Un repàs dels avatars que han patit els nomenclàtors de places i carrers dóna per a un manual d'història aplicada i dóna pistes immediates sobre la ideologia de cada govern municipal. Cada placa, però, està sotmesa al pas del temps i, sovint, genera curioses paradoxes. Penso avui en tres personatges que tenen el nom esculpit en un racó o altre de Barcelona: Durruti, Orwell i Nin. Tots tres militants de l'esquerra radical i tots tres implicats amb la Guerra Civil. L'anarquista Durruti, que havia tingut una via important durant la guerra, va estar fa uns anys recompensat amb una placeta. El problema és que en aquesta plaça totes les entrades són pel darrere i no existeix, doncs, cap destinatari a la plaça Durruti. Té un codi postal, però cap adreça. L'autor d'Homenatge a Catalunya, George Orwell, ocupa un espai anomenat popularment la plaça del tripi que, poc després de la inauguració, va ser sotmès a una paradoxa sensacional: van triar la plaça Orwell per instal·lar-hi les primeres càmeres de vigilància de l'espai públic. No se sap si era conya marinera d'algun funcionari municipal o un diabòlic homenatge al creador del Gran Germà i el món sota vigilància permanent de Mil nou-cents vuitanta-quatre. I la tercera paradoxa. Per recordar que el dirigent del POUM Andreu Nin va ser torturat i eliminat per agents estalinistes després del Fets de Maig del 37 es va col·locar en un punt de la Rambla –allà on fou vist viu per última vegada– una placa de marbre blanc detallant l'acte infame. El temps, però, ha anat empal·lidint la inscripció i segons la llum del dia és gairebé impossible llegir-hi res. Una darrera ironia cruel sobre la seva vaporització per ordre de Stalin.