Què és Espanya?

Com que les comunicacions ens han fet més globals i tenim l'oportunitat de fer anàlisis i comparacions en línia és lícit que ara ens comparem amb qui, per la raons que siguin, tenen processos semblants i que n'analitzem les diferències de comportament. La Gran Bretanya i Espanya tenen oberts dos processos que, tot i que hi ha qui els vol diferenciar molt, tenen un fet comú: una part es vol independitzar. I la reacció de tots dos països és la que ens mostra la diferència. El primer ministre de la Gran Bretanya, David Cameron, diu als escocesos, que són els que volen la independència, que respectarà el que votin però els demana que es quedin; mentre que aquí, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no permet fer el referèndum català i, a més, ens diu que no ens deixarà marxar. I la pregunta és clara: quin tipus de nació es pot fer forçant-ne la pertinença per la força? És viable, un país així?

La mort del dictador va deixar desemparats els que defensaven l'Espanya “una, grande y libre” que, diguem-ho honestament, aleshores eren molts. Va ser principalment la força de la pressió popular dels catalans i el terrorisme del País Basc la que els va fer cedir, ja que era impossible construir la democràcia amb els esquemes vells. Però per neutralitzar i aigualir els dos territoris díscols es van inventar l'estat de les autonomies i el “cafè per a tothom”. Ho van fer deixant, això sí, uns privilegis molt importants als bascos. L'invent artificial de forma d'estat, com és natural, no ha solucionat el problema que pretenia i n'ha creat un de molt pitjor: ha cantonitzat Espanya, i avui cap dels dos principals partits espanyols no té tot el poder en els territoris autonòmics. Els dits barons han adquirit la seva part de poder i privilegis i els defensen amb fúria.

Cristóbal Montoro va intentar aigualir el debat territorial inventant-se una manera de comptar les balances fiscals clàssiques, però la pressió dels seus i el ridícul internacional que hauria fet amagant informació l'ha fet cedir. La preocupació de Montoro, vist el que hem vist, no era la utilització de les dades que en fan els nacionalistes. Era l'excusa. El problema és precisament que com que queden al descobert privilegis i càstigs, han estat els seus els qui s'han revoltat. I, certament, ho han fet amb duresa. Les declaracions i amenaces del president d'Extremadura, el popular José Antonio Monago, són clarament enfrontades amb les del company de partit i president de la comunitat de Madrid, Ignacio González. I, per primer cop els dards anaven més clarament contra Cristóbal Montoro que no pas, com era un clàssic, cap a Catalunya. No podem oblidar que enguany s'ha de fer la revisió del finançament autonòmic, i el fet que per primer cop Catalunya, amb molt bon encert, no vulgui portar el pes i desgast de la negociació perquè sempre en rebíem totes les crítiques però després tots paraven la mà, posa la resta de comunitat al descobert.

El nou sistema de comptabilitzar les balances fiscals que s'ha inventat l'economista i assessor del ministeri d'Hisenda Ángel de la Fuente, que en un principi intentava neutralitzar el dèficit fiscal català, també pot tenir l'efecte inesperat: que els catalans sapiguem què ens costen les estructures d'estat, molt important en aquest moment, i altres dades com ara les publicades divendres a La Vanguardia: Galícia, Astúries, Castella i Lleó i Andalusia lideren el desfasament en pensions, mentre que Catalunya gairebé assoleix l'equilibri. Recordem que l'argument principal dels unionistes és fer por als pensionistes dient-los que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. Curiosament un dels fundadors de C's, l'economista De la Fuente, ho desmenteix rotundament amb números.