David Trueba i Juan Rosell

Tot i que en aquest món hi ha gent molt estranya, en general ningú que hagi estat víctima d'un afusellament guarda gaire bon record de qui ha donat l'ordre de disparar. En primer lloc perquè un afusellament sol ser mortal de necessitat i, per tant, de records no se'n tenen ni de bons ni de dolents. En segon lloc perquè, si es té la fortuna de sobreviure a una execució, la consideració respecte de l'executor no deu variar gaire excepte, potser, el punt extra de menyspreu per qui no sap fer bé la seva feina. Tot això ho dic perquè a mi el senyor David Trueba m'ha caigut sempre bé, tot i que fa uns quants anys em va fer afusellar no una sinó una dotzena de vegades. Vaig sobreviure perquè el foc era de mentida i l'acció corresponia a una escena del rodatge de Soldados de Salamina, on vaig fer d'extra. Aquests últims dies, el senyor Trueba ha fet algunes reflexions interessants sobre allò que alguns en diuen el cas català; d'altres, la qüestió, i d'altres, el problema. Sóc perfectament conscient que les seves opinions no són generalitzables, però resulta evident que si a molts catalans ens preguntessin com ens agradaria que fossin els espanyols, la majoria respondríem que ens agradaria que fossin com David Trueba. Ep, això no vol pas dir que em fes canviar d'idea sobre la conveniència que el meu país, que és Catalunya, sigui independent. Però sempre resulta més interessant poder conviure amb un veí amb qui poder tenir una conversa amable que no pas heure-se-les amb l'hostilitat que ens arriba. Trueba és espanyol i jo no, però segurament em sento més compatriota d'ell (si més no d'aquella pàtria que és l'enraonabilitat) que no pas, posem per cas, del catalaníssim Juan Rosell. Si algun dia hi ha el perill que m'hagi d'afusellar de debò algú, de qui em malfiaré no serà pas d'en Trueba.