Entrepà de formatge

Les dues o tres vegades a la setmana que em quedo a dinar a l'oficina em pregunto com pot ser que les secretàries dinin cada dia a fora i, en canvi, els professors, que cobrem entre dues i cinc vegades més, ens portem el menjar de casa. Però, de fet, l'explicació és molt senzilla. Les secretàries, encara que no totes, van a comprar menjar ràpid i barat. Per exemple, al McDonald's pots arribar a menjar un entrepà de pollastre per un dòlar. Al Wendy's una hamburguesa amb formatge val tres dòlars amb seixanta-nou cèntims. O una hamburguesa doble amb formatge al Rally's costa dos dòlars amb setanta-nou. Afegeix-hi patates i Coca-cola i el cost pot arribar a ser entre quatre o cinc dòlars, que equival a tres o quatre euros.

Jo, invariablement, em preparo un entrepà de formatge. La meva imatge de l'èxit a la vida seria poder anar a fer un menú degustació cada dia i per això em desespera pensar que faig tants dinars menjant un entrepà a davant de l'ordinador mirant algun vídeo de serps o cocodrils a Youtube. I això que la meva dona sempre rumia maneres de fer-nos rics. Diu que hauríem d'inventar una joguina per a nens amb cançons de Lou Reed. Però jo li dic que quin pare vols que al seu fill li canti Heroin, it's my wife and it's my life, per l'amor de Déu, i ella diu que, en lloc de Heroin, hi podríem posar Perfect Day. O també diu que podríem fer un reality show des de casa gravant-nos dient bajanades, que és el que ja fem igualment. I jo li dic que sí, però que hauríem de tenir càmeres i llums i fils escampats pertot arreu i seria una murga constant. I ella diu: “Rei, amb aquest esperit tan emprenedor ja es veu que no farem mai ni un duro.”

En fi, l'entrepà. Quant costa l'entrepà? La bossa de pa de motlle val sis dòlars i conté unes quinze llesques; per tant, dues llesques valen vuitanta cèntims. El tros de formatge, que és de Maó, costa cinc cinquanta i en tinc per a dos entrepans; per tant, dos setanta-cinc cada entrepà. Tallo tot un tomàquet, que ara a l'hivern és car i que deu pujar a dos dòlars, comptant baix. Les fulles d'enciam són d'enciam hidropònic d'en Darin i la Deb de Good Life Farms; posa-hi que costen cinquanta cèntims. Finalment, un raig d'oli d'oliva de l'Alguer, uns deu cèntims, i de postres una mandarina de Castelló, que deu costar uns cinquanta cèntims. En total, l'entrepà costa sis dòlars amb seixanta-cinc cèntims –uns cinc euros.

És evident que l'entrepà és més sa i més bo. A més, en el meu cas no puc evitar d'interpretar la combinació de formatge de Maó, oli de l'Alguer i mandarina de Burjassot com una compensació simbòlica pel fet que hem hagut d'abandonar la utopia dels Països Catalans per centrar-nos en la independència del Principat. Però com que menjar bé és més sa però també és més car, fins i tot si t'ho fas a casa, doncs és lògic que tanta gent mengi malament a fora. Ara bé, la trampa és que si menges malament i t'engreixes i perds salut llavors la teva imatge social es devalua i el teu valor d'intercanvi disminueix, perquè en la nostra societat el pes ha acabat sent inversament proporcional al sou que cobres, de manera que s'entra al cercle viciós de menjar malament perquè no es tenen diners i no es tenen més diners perquè es menja malament.

Per això, el clixé recurrent que diu “ets el que menges” no s'ha d'entendre com una condició ontològica sobre la nostra existència al món. L'ésser aquí es refereix més aviat a la posició social que ocuparàs dins de l'irremissible sistema capitalista de biocontrol.