¿Dialoguem?

Atrapats a l'era quaternària, el govern espanyol es referma dient que no pot permetre cap mena de consulta d'acord amb l'ordenament jurídic. També diu que ara, com que ja hi ha convocades data i pregunta, no és possible cap mena de diàleg. Res de nou. L'11 de febrer Rajoy recomana a Artur Mas que demani una reunió al Palau de La Moncloa si està interessat a parlar del “referèndum independentista” que pretén convocar a Catalunya el 9 de novembre. A continuació, però, puntualitza per què fins ara no ha rebut Artur Mas a La Moncloa: “A mí no se me ha demandado nada.” I, tot seguit, afegeix: “De lo que no podemos hablar es de romper la soberanía nacional.”

Sembla que obri la porta però la tanca automàticament. Diu que s'obre al diàleg, però després no ho fa. És curiós, però, que faci servir l'expressió demandar en lloc de pedir, aquest primer mot connotat i traçat per un context de grans reverències protocol·làries. El mateix verb en català, i segons el diccionari de l'IEC, només té un valor jurídic, que és ‘demanar alguna cosa a algú per la via judicial'. En la lectura catalana, doncs, Catalunya encara no ha demandat Rajoy, però el Parlament de Catalunya sí que demandarà el Congrés espanyol si no es permet fer el referèndum per la via de l'article 150.2.

Si, malgrat totes les formalitats, la cambra espanyola no permet una cosa tan bàsica en democràcia com és votar, Catalunya votarà igualment per altres vies, perquè la legalitat internacional empara aquest dret tan bàsic. A més, i seguint amb el que diu la legalitat internacional, el 13 de febrer una trentena de jutges i magistrats catalans signen un manifest de defensa del dret a decidir de Catalunya. Segons aquests juristes, la condició indubtable de Catalunya com a nació avala la relació que es vol amb la resta de l'Estat. Aquest dret es pot exercir en el marc de la Constitució, que es basa en els principis de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. “En tot cas, tota Constitució ha de permetre un procés continu de discussió i evolució i la consegüent acceptació de qualsevol projecte legítim de modificació de l'ordre constitucional”, asseguren.

I si parlem de diàleg, descartat l'imaginari entre govern espanyol i català, hem de parlar de David Trueba, i de la seva invitació a comprendre millor la realitat de Catalunya. Guanyador de sis Goya per la darrera pel·lícula, el cineasta espanyol ens explica que cal viatjar i trencar fronteres, i aprendre idiomes. Hi ha un petit detall, però, que se li escapa, al senyor Trueba: resulta que a Europa, per exemple, ja no existeixen les fronteres, hi ha països que s'agermanen amb altres per formar una unitat de mercat, que es diu Unió Europea. I aprendre idiomes ens permet descobrir noves perspectives, nous mons i sobretot entendre el respecte mutu entre llengües i cultures, i dialogar.

¿Què vol dir dialogar? Dialogar és intercanviar idees, sovint contraposades, és escoltar els altres, escoltar majories, perquè el que cal entre Catalunya i Espanya és un nou marc de relació, una vegada demostrat històricament que les terceres vies estan més que exhaurides, i que és urgent una sortida negociada que beneficiarà els dos interlocutors. I és que el diàleg parteix sempre de posicions en desacord, precisament per arribar a acords. Ara i fins a la consulta, la bateria d'arguments està servida.