La cistella del pa enllardada

Els clients s'han acabat el segon i, per tal de passar a les postres, el cambrer retira els plats. Agafa el primer, que sol ser el més buit, i al damunt hi va acumulant la resta; el darrer que recull, i que encimbella els que sosté amb una mà, sol ser el més ple, el que correspon al client més llepafils. A punt d'encaminar-se cap a la cuina, agafa la cistella del pa i la situa indolentment al capdamunt de la pila que aguanta, a sobre de les restes de menjar del darrer plat que hi ha col·locat. I cap dins.

Si la taula és de la colla del senglar o dels joves que han organitzat la quina, el cambrer, mentre va apilant els molts serveis que ha de portar a la cuina, amb l'ajut dels coberts d'un client va buidant els aliments no consumits en un plat. Plat que, ple de restes de menjar, anirà a sobre de la pila... exacte: just a sota de la cistella del pa.

És a dir que, llevat de restaurants d'upa i encara, les cistelles del pa dels menjadors públics de la nació viatgen de la taula dels clients cap a la cuina reposant a sobre del que queda de la vedella amb bolets que no s'ha acabat l'àvia; en contacte amb els peus de porc que no han acabat de fer el pes a la mestressa; xafant la part del peix a la planxa que no s'ha acabat la filla, a dieta. Les cistelles del pa no solen ser pas d'un material que, com els plats, passi per la pica o pugui nedar al rentaplats; gairebé sempre són de vímet o de plàstic amb uns relleus que volen imitar el vímet.

De més, les cistelles del pa de vímet, o de les imitacions llurs, tenen forma troncocònica o troncopiramidal, de manera que encaixen l'una amb l'altra com ho fan els plats sopers. I quan el cambrer arriba al lloc que toca de la cuina, després de buidar el pa que hi queda, les va amuntegant aprofitant que, això, encaixen. I –ja ho han endevinat– el poc o el molt menjar dels plats que hagi pogut quedar adherit al cul de l'una, entra en contacte amb l'interior de l'altra, de manera que el pa que s'hi servirà de nou serà pel cap baix bavallat, que deien al meu poble.

Per fora, els baixos de la majoria de cistelles de pa que aterren a les tovalles porten incrustats indicis de pasta, fècula i proteïna de terra, mar i aire; val més no fixar-s'hi gaire, perquè hom podria arribar a perdre part de la gana o tota. I deixem-ho aquí; no ens estendrem amb l'aspecte enganxívol, que potser diria Josep Carner, i marronós dels dits baixos enllardats reiteradament. Tot això, que fa dècades que dura, resulta particularment xocant ara que estem a punt d'enciamar-nos l'amanida amb oli servit amb preservatiu.