Cor agre
Le Corbusier a Catalunya
Carles Ribera / [email protected]
Hem perdut l'oportunitat de situar aquest referent mundial en el context de l'arquitectura catalana
a història de l'arquitectura catalana contemporània és deutora sense cap mena de dubte de la genialitat estètica i l'aportació conceptual del suïs Le Corbusier, nom artístic del senyor Charles-Édouard Jeanneret (1887-1965). Va ser una de les principals figures del racionalisme. Un estil que va inspirar directament el catalanisme republicà per tal que, de la mateixa manera que en la generació anterior s'havia fet des d'un Noucentisme menys transgressor estèticament però igualment ambiciós des del punt de vista social, Catalunya brillés situada amb llum pròpia en el mapa de la modernitat en un terreny tan sensible com l'urbanisme i l'habitatge.
Le Corbusier va ser mestre directe de Josep Lluís Sert (amb qui va mantenir una prolífica correspondència durant dècades) i inspirador, juntament amb la Bauhaus alemanya, d'aquell importantíssim moviment renovador que van integrar Josep Torres Clavé, Sixte Illescas o Raimon Duran i Reynals sota el paraigua del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC). Un col·lectiu bàsic no només per entendre el disseny català republicà sinó que ha deixat una petja encara recognoscible en bona part de la creació actual en aquest camp.
La importància de la figura de Le Corbusier es pot copsar aquestes setmanes en una gran exposició al Caixafòrum. Una exposició on s'ha perdut una oportunitat immillorable de contextualitzar l'autor i la seva relació amb Catalunya, que en la mostra es limita a una sala on se li atribueix la paternitat del conegut Pla Macià que havia de transformar Barcelona. Una obra urbanística encarregada per la Generalitat al GATCPAC de la qual, en realitat, el suïs va ser més inspirador que factor. Aquesta important mancança no fa menys visitable l'exposició però sí que la fa absolutament deslocalitzada. És el que passa en aquest nou mercat de les mostres itinerants que, com aquesta, es produeixen en un punt del planeta (en aquest cas al MOMA novaiorquès) amb l'objectiu de ser digeribles en qualsevol ciutat sense haver de canviar-ne ni un plafó. I si no, quan sortiu de la mostra, proveu d'entrar a la llibreria del recinte i trobar qualsevol versió del catàleg que no sigui en anglès.
L
