Misericòrdia
El nostre bon papa Francesc, al llarg del primer any de pontificat, insisteix en cada al·locució i en cada escrit a recordar-nos que Déu és misericordiós, que sempre perdona, que oblida els pecats dels humans, i que si som bones persones no hem de tenir cap temor. El nostre sant Vicent Ferrer es va passar la vida cridant Timete Deum! i amenaçant, però ja se sap que això eren coses d'un temps ja molt remot. El problema és que la Bíblia, sovint, dóna més raons a Vicent que a Francesc. Com ara quan el profeta Samuel li digué al rei Saül: “Això diu el Senyor de l'univers: Demanaré comptes als amalequites del que van fer a Israel”, quan pujava d'Egipte i no el deixaren passar: “Ara, doncs, ataca'ls i consagra'ls a l'extermini amb tots els seus béns. Mata sense pietat homes i dones, infants i criatures de pit, vaques, ovelles, camells i ases” (Samuel I, 15,2). Paraula de Déu. Llavors Saül va fer la guerra als amalequites, n'exterminà la població, però perdonà el rei, i estalvià els millors caps de bestiar, amb l'excusa de reservar-los per a un sacrifici. Trampa, va dir Jahvé, o Yhwh si no hi posem les incertes vocals: calia exterminar tot allò que té vida i respira, i per haver perdonat uns animalets i la vida del rei, el Senyor no perdonarà Saül: “El Senyor t'ha arrancat avui el regne d'Israel”, etcètera. I Samuel en persona va esquarterar el rei d'Amalec, en presència de Yhwh.
Això d'arrasar pobles i ciutats, degollar homes, dones i criatures, no deixar viu res que respire, era la norma gairebé invariable. Déu misericordiós li havia dit a Israel (Deut., 6, 10 ss.): “Fes allò que agrada i plau al Senyor. Així seràs feliç i entraràs a prendre possessió del país fèrtil que el Senyor va prometre als teus pares. El Senyor apartarà els enemics de davant de tu, tal com ha promés.” Per tant: obeir els preceptes fins a l'últim detall, no anar darrere d'altres déus, no tindre tracte amb dones d'altres pobles (per si de cas), i sobretot no perdonar els enemics. I si no ets obedient?: “Seràs maleït a la ciutat i maleït al camp. Seran maleïdes amb la buidor les teues cistelles i les teues pasteres. Seran maleïts els fruits de les teues entranyes i de la teua terra, les cries de les teues vaques i els teus ramats d'ovelles.” I tot això i allò. Per exemple: “El Senyor t'enviarà la pesta, que t'eliminarà de la terra on estàs a punt d'entrar per prendre'n possessió. Et farà patir tuberculosi, febres, inflamacions i ardors.” I més: “El Senyor t'enviarà úlceres, com als egipcis, i et farà patir de morenes, de ronya i de tinya incurable. El Senyor farà que et tornes boig, cec i delirant.” Paraula de Déu. I més: “els enemics violaran la teua dona, els teus fills i filles seran donats com a esclaus als estrangers, vindrà la llagosta, et deportaran”, i sobretot: “El Senyor farà que es llance contra tu, com un voltor, des de l'extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parle” (avís terrible!), i “serà tan dur el setge d'aquest enemic que acabaràs menjant-te el fruit de les teues entranyes, la carn dels teus fills i de les teues filles”. I així fins a l'infinit, una peça exemplar de la literatura del terror.
Rellegint la Bíblia verset a verset, comprenc que la Mare Església no volguera deixar aquest llibre en mans de persones ingènues, senyores, i ciutadans del comú. És una literatura fascinant i perillosa. Com la lectura de l'Alcorà, no molt més ni molt menys. Aquell Déu del monoteisme antic, Yhwh o Al·là, era un “Déu gelós”, gelós de la seua unicitat, del deure de ser-li fidel a ell només, i poca broma: qui no elimina santament els enemics, els infidels, ja sap què pot esperar. El perdó, això sí, és permanentment possible: només cal penedir-se, fer penitència, i prometre obediència en el futur. I la misericòrdia, com ha estat sempre norma en aquests països del desert i de les riberes de la nostra mar, és bona per als amics, no per als enemics. Per això és tan perfectament clàssic, tan alcorànic i tan bíblic, que el difunt Ben Laden i els seus companys i seguidors donaren gràcies a Déu, lloat siga, per la matança d'enemics de la fe amb què va castigar, un 11 de setembre, el regne infidel de Nord-amèrica. Ja sé que hi ha un Déu pare amable i amant amorós, però no estic segur que siga la mateixa persona. I de passada, no sé què en pensa el papa, sobre l'autoritat de la Bíblia.
