La columna
El nom, la cosa
Irlanda independent
El gaèlic irlandès, asseveren els aixafaguitarres lingüístics de per aquí, és la prova que un estat propi no garanteix la supervivència d'un idioma ídem. I és cert que –per bé que el gaèlic fos gairebé l'únic idioma parlat a Irlanda abans de 1800– actualment, d'una població de gairebé 6 milions i mig, només 72.000 persones el parlen bé i tan sols 20.000 ho fan habitualment. Per esbrinar les raons d'aquest declivi, n'hi ha prou amb veure Traduccions, de Brian Friel (l'anomenat Txèkhov irlandès), que La Perla 29 ha estrenat a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d'una obra lúcida i subtil que se centra en els intents d'uns tècnics de l'exèrcit britànic d'anglicitzar els topònims gaèlics, l'any 1833. (Un dels personatges –un anglès ingenu, tan embadalit pel país que decideix aprendre l'idioma dels nadius– em va recordar, d'una manera no del tot còmoda, l'entusiasta càndid que era jo en descobrir Catalunya fa tres dècades). Al llarg de l'obra, entreveiem les causes de la desaparició de l'irlandès: la fundació d'unes National Schools en què el gaèlic era prohibit; la Gran Fam de 1845, que va fer morir o emigrar 25% de la població (la majoria d'ella, gaelicoparlant), i la pobresa perenne que obligava molts irlandesos a fugir als Estats Units o a l'Imperi Britànic, on l'anglès era imprescindible. D'aquí el decreixement de l'irlandès a l'Éire fins al punt que la seva pròpia capital –Baile Átha Cliath– acabés dient-se Dublín. Ara bé, que consti que a Catalunya la situació és ben diferent: no tenim cap fam imminent a la vista ni tampoc cap imperi al qual emigrar, i el Ministerio de Educación no se'n sortirà pas del seu enèsim intent desesperat d'imposar un currículum nacional espanyol a les escoles. És més, mentre la Irlanda independent ha donat el cop de gràcia al gaèlic decretant que no sigui obligatori que els seus funcionaris el sàpiguen, aquí els seus homòlegs sí que han de saber el català. Per exemple. Així que ànims, aixafaguitarres de poca fe.