Fa 75 anys
Aquesta setmana s'ha commemorat el setanta-cinquè aniversari del final de la guerra a Catalunya. Les tropes autoanomenades d'ocupació arribaven a la Jonquera després d'haver practicat el terror sobre la població civil de centenars de pobles de Catalunya, amb la pràctica subsegüent d'afusellaments indiscriminats. Els que procedim de famílies de perdedors tenim la memòria familiar viva. El meu pare i els seus germans menors d'edat amb la mare, que havia quedat separada de l'home pel front, retornaven a la seva masia després de més de mig any deportats a Almudévar, tractats com a “perros rojos y catalanes” simplement per haver votat esquerres. El retorn va anar acompanyat de la notícia de la desaparició del germà gran en la batalla de l'Ebre i la constatació que a la casa només hi quedaven les parets: les tropes de Franco s'ho havien emportat tot.
El dictador, personatge cruel, com molts historiadors afirmen, va allargar voluntàriament la guerra per esclafar la població civil “roja y separatista”. Va arribar a posar a primera línia de foc els Requetés del Tercio de Montserrat, catalans contra catalans, que morien a les faldes de Pàndols cantant el Rosa d'Abril els uns i la Marsellesa els altres. També a primera línia, els berebers esclafats alguns anys abans al Rif, pel militarisme oligàrquic i africanista; colonitzats contra colonitzats, les tropes mores amb llicència per matar. I finalment, les tropes italianes d'entrenament per a la Segona Guerra Mundial, i els avions italogermànics. Franco a Catalunya va patir, doncs, poques baixes dels seus connacionals. Mercenaris i indígenes van patir la carnisseria. I a la banda republicana milers de sacrificats a l'Ebre i al Segre, molts d'ells adolescents acabats de desmamar, per una maniobra dilatòria mal planificada en favor del govern central de la República.
La guerra acabava a Catalunya fa 75 anys. Molta gent, fins i tot entre els sectors populars republicans, d'entrada ho van veure com un alleujament. Els que participaren en el bàndol nacional, com una victòria. Però les impressions benignes duraren poc. Els sectors populars, catalanistes de dreta, catòlics, falangistes radicals i carlins d'extracció popular es van adonar aviat que també havien perdut la guerra. Els ideals socials van ser traïts en benefici de l'oligarquia de sempre. La unificació partidista imposada per Franco en la Falange Tradicionalista y de las JONS i la creació del Movimiento Nacional i el sistema de representació orgànica van permetre a l'oligarquia de sempre fer més negocis que mai, a redós de les faldilles de l'Estat, i a una colla d'arribistes procedents del sindicat vertical o de la burgesia local addicta al règim, fer-se un ascensor social a mida. Res a veure amb els ideals igualitaris feixistes de la Falange, els nacionalsocialistes de les JONS o els dels furs i tradicions dels carlins.
75 anys després, el partit hereu de la tradició autoritària al servei de l'oligarquia ha restablert la seva hegemonia política i social –l'econòmica mai l'ha perduda–. El 1976 una transició precipitada, en què l'amnistia i l'amnèsia van permetre la impunitat dels responsables del franquisme, ho va facilitar. La població catalana va votar majoritàriament per la reforma pactada amb l'expectativa que el marc pactat permetria evolucionar cap a una democràcia i autogovern plens. La realitat ha estat la contrària i la involució s'estén per tots els camps: llibertats personals, drets socials, identitat cultural i autogovern. Amb les expectatives electorals actuals, malgrat la baixada dels dos grans partits, aquests o substituts autoritaris com UPyD o Ciudadanos continuen representant el cos central de l'electorat espanyol de matriu castellana. La moviola ens torna als anys setanta. Si això és el que vol la majoria de la població espanyola, res a dir. La catalana no ho vol i per això, malgrat totes les amenaces i xantatges de la casta i els seus delegats a Catalunya, cal ser perseverants en la voluntat democràtica d'autodeterminar-nos.
