Retrat d'un confeti enmig d'un oceà

ntre la multitud de llengües geogràficament aïllades, distribuïdes en granets de terra al mig dels oceans i tan solitàries que semblen improbables, una de les més modestes demogràficament és el tokelauà. Tokelau és un arxipèlag de tres illes (Atafu, Nukunonu i Fakaofo), d'una superfície total de gairebé onze quilòmetres quadrats, és a dir una mica inferior a la superfície de l'illa de Cabrera. Tres illes poblades per uns mil quatre-cents polinesis i separades per una infinitat d'aigua –més de tres mil quilòmetres– de Nova Zelanda, a la qual pertanyen. Una quarta illa de l'arxipèlag, Olohega, és administrativament incorporada a la Samoa Nord-americana i tot i ser la menys poblada de totes –trenta-set habitants al darrer cens– continua sent reivindicada per Tokelau, si bé no per Nova Zelanda.

El tokelauà, una llengua polinèsia, i l'anglès, són les dues llengües oficials d'aquest arxipèlag, que disposa d'una bastant àmplia autonomia de fet en relació amb Nova Zelanda. Mil quatre-cents tokelauans a Tokelau, uns dos mil més a Nova Zelanda que per ara no han abandonat la llengua nadiua: vet aquí una llengua parlada doncs per una mica més de tres mil persones però que es troba en prou bona salut. És la paradoxa aparent de moltes llengües de l'escampall del Pacífic: microscòpiques, allunyades les unes de les altres, sotmeses gairebé totes al domini administratiu i polític de l'anglès, però que continuen passant de generació en generació sense que ningú no ho qüestioni ni posi en dubte la seva legitimitat. Llengües que testimonien també, és clar, el geni marítim dels pobladors d'aquest planeta d'aigua, entre Polinèsia, Melanèsia i Micronèsia, que van dispersar-se arreu i arreu van saber detectar la més mínima parcel·la de terra eixuta. La gran pregunta és si aquesta diversitat lingüística oceànica, viscuda amb aparent desimboltura i tranquil·litat per aquells que la protagonitzen, aconseguirà sobreviure als estralls d'homogeneïtzació del segle XXI. En definitiva, són llengües que sobreviuen sobretot gràcies a l'escassetat de relacions que mantenen amb la resta del món.

D'aquestes tres illes el punt culminant de les quals és a cinc metres d'altitud, i que per tant estan amenaçades de desaparició per la pujada de les aigües deguda al desgavell climàtic, illes tan poc poblades que les eleccions s'hi fan sense cap partit polític, quina pot ser l'aportació a la humanitat? Més enllà de la vàlua intrínseca d'una llengua pròpia, potser un grup de música. Te Vaka és una banda dita de South Pacific fusion, fundada a Nova Zelanda per un cantant tokelauà, Opetaia Foa'i, i que ha esdevingut un dels grups de més fama d'aquesta part del món, incloent-hi el gegant australià. Amb cançons en tokelauà, però també en samoà i en tuvaluà, i una música que barreja instruments i melodies autòctones amb orquestracions elèctriques, ha esdevingut un grup influent també pels seu textos, sovint d'ecologia de combat –Opetaia Foa'i és simpatitzant de Greenpeace– però també de reivindicació identitària, tot i que més aviat de manera metafòrica. Així, per exemple, quan canta: “Te manino o te moana / te malino o te moana. / Tatou fenua ko tenei / te atea a tatou kaiga / tatou nuku ko tenei / aganuku a tatou kaiga.” És a dir: “Un oceà tan clar / un oceà tan escumós. / Aquest és el nostre reialme / un regne que ens pertany / com ens pertany / aquesta tradició, aquesta cultura.”

E