Una economia estúpida
L'anàlisi etimològica de les paraules permet de vegades clarificar els nostres debats del present, com ara el del president Mas, quan ha demanat la implicació de la classe empresarial catalana en el debat sobre el futur polític de Catalunya, i Gay de Montellà i Joan Rossell li han respost que els empresaris no han de fer política, que el que han de fer és treballar i produir.
No sabem en nom de qui parlen, doncs a la vegada significats empresaris s'han posicionat a favor i en contra de la consulta, de la independència, o dels temes subjacents (espoli, balances, boicots o el que sigui): les llunyanes paraules de José Manuel Lara, o les més pròximes d'Emili Cuatrecasas emmarquen les de molts altres que més alt però no més clar i com en el cas dels dos citats, promouen l'entesa i la unió; altres organitzacions empresarials o els seus representants (com els dos Abad de Cecot i Cambra de Comerç), defensen la consulta sobre el tema omnipresent, mentre el Cercle Català de Negocis, bel·ligerantment partidari de la independència, elabora estudis i en fa pedagogia on pot.
Si Gay de Montellà i Rossell afirmen que la seva responsabilitat és obviar el tema, s'escuden en una falsa pressuposició, perquè mai, com demostra la història de la paraula i com palesen els fets dia a dia, l'economia ha estat al marge de la política. L'economia és política, altrament és una economia estúpida. I els empresaris no tenen res d'estúpids. Saben que empresa i mercat ho són en un marc polític; per a ells la dictadura va ser un problema econòmic en tant que es mantingué autàrquica, i molts hi van lluitar en contra; quan la dictadura va esdevenir un marc d'actuació previsible alguns optaren per opcions polítiques alternatives, que comportaven models econòmics diferents i bona part d'ells per això s'ubicaren en els segments lliberal-conservadors de l'espectre polític democràtic; ¿què d'estrany tindria ara que ho tornessin a fer, o que de fet ho facin? Més encara si sembla (a mi no) bé que un grapat de jutges (que diuen que parlen “en tant que juristes”) es posicionin sobre el dret a decidir, ¿no ho podrà fer, qui forma part tan essencial del nostre teixit social?
I si es vol predictibilitat (pot ser per poc temps encara possible), ¿quina més gran que saber cap a on va, què sent, que vol el seu mercat natural, Catalunya, o de quina manera es vol posicionar en els seus mercats de relació, Espanya, Europa, el món... A parer meu, és aquesta la implicació que els demanava el president, economista de formació i implicat en la governança: l'economia requereix d'un marc polític, empresaris, digueu la vostra, tot i ser una veu més, sou també una veu qualificada i al mateix temps plural com la vostra forma variada de concebre l'empresa; aporteu-hi els pros i contres, demostreu que és possible opinar lliurement, i si pot ser que no es vegi massa clar entre els grans (que no els únics, potser els menys empresaris un bon grapat d'ells, assalariats de luxe més aviat) que esteu esperant que la gent digui la penúltima paraula per apropar-vos al sol que més calenta.
Perquè aquest és el temps on el ciberespai ens farà de memòria, i si aquesta ha negat a Samaranch un carrer per entendre que les seves fites no esborraven un passat al servei de la causa franquista, fora just que castigués la covardia disfressada d'indiferentisme de qui estúpidament vol fer veure que les coses, la bona administració, les opcions de mercat, la política fiscal o el marc social de referència són destriables. És molt més empresari, molt més responsable i en definitiva molt més important per a la Catalunya que hagi de ser el Lara que parla contra la independència que el Gay o el Rossell que callen en nom propi fent veure que ho fan des de la representació de tothom.
