Un homenot

Com una gran majoria de ciutadans, el cronista que subscriu no havia trepitjat mai els edificis de la Politècnica, integrats en el campus de la Universitat de Girona, a Montilivi. Hom encara recorda quan en aquell indret hi havia terreres que les bòbiles aprofitaven per fer rajols. Ara, hi ha un desplegament d'edificacions, de passadissos, de lluminositat, de confort, de categoria, de rang, de seny... que et deixa bocabadat. No seria mala idea muntar circuits perquè moltes persones anessin a veure aquella meravella, que es paga amb els diners de tothom. Queda el dubte de si s'aprofita prou. De moment, serveix perquè centenars d'ensenyants cobrin cada mes i milers de nois i noies intentin treure un títol. Dimarts, es va convocar el bo i millor de Girona per assistir a l'entrega de la medalla de la universitat a Josep Arnau Figuerola. Un acte protocol·lari, amb Gaudeamus igitur inclòs, i parlaments d'aquells que comencen enumerant un per un tots els càrrecs assistents. Un rotllo!

L'únic atractiu d'aquell acte era la presència del protagonista, Josep Arnau. Un homenot. Un personatge singular i irrepetible. Un irresponsable que, l'any 1974, contra tot pronòstic, va engegar l'escola politècnica, amb locals manllevats a Francesc Ferrer i Gironès, que llavors era president de la Cambra de Comerç, amb quatre professors inicials, una administrativa familiar, buscant diners desesperadament i impartint una única carrera: enginyeria tècnica industrial. Dotze alumnes –només dotze– eren tots els que van confiar en el projecte i s'hi van apuntar. El curs següent ja hi havia 90 alumnes de primer i 15 de segon. Arnau, en el parlament que va pronunciar per donar gràcies per la medalla, va desplegar les qualitats que li van permetre aconseguir el que avui és aquella escola: simpatia, murrieria, ironia, memòria, humilitat i elegància natural i gens impostada. Un autèntic equilibrista de la tecnologia, la política i la ciutadania, a qui mai li van caure els anells per anar a demanar favors a governants i càrrecs influents, fent-se, si calia, petit davant dels grans, però amb la proa posada en els propòsits que volia assolir. El seu discurs durant l'acte va ser magistral i va desvetllar-nos de la somnolència pròpia d'aquests actes i va provocar-nos autèntica admiració.

La proesa protagonitzada per Josep Arnau avui seria irrepetible i inconcebible. Tot s'ha tornat molt més complicat, molt més burocratitzat, molt més jerarquitzat i també molt més costós. Ell va aconseguir-ho amb un somriure permanent als llavis, malgrat les repetides incomprensions i dificultats. I no és només la universitat, sinó tota la ciutadania gironina que li ho ha de reconèixer.