Opinió

opinió

L'essència del PCiT (2)

Manel Sarasa no es cansava de repetir que ens mancaven bons encarregats

No calgué ser profeta com el meu homònim bíblic David per predir que l'article de diumenge passat en aquest diari provocaria un interessant i benvingut moviment. Ben informat, doncs, un tercer article recollirà present i futur desitjable del PCiT (Parc Científic i Tecnològic) de la UdG.

La situació angoixosa de l'economia també afecta el Parc. Bona part de les indústries gironines, els seus socis naturals, lluiten per la supervivència. La Generalitat ha retallat les assignacions destinades a recerca i els tradicionals esperit i imaginació catalans lluiten cercant solucions. He de dir que, observant els actors, és evident: el Parc neda tot ell en un llac d'il·lusió. L'entusiasme que trasllueixen les converses amb els directius no enganya: és vertader i encomanadís. El contacte amb l'esperit de treball, de perfecció i de superació fa que fites científiques deixades en via morta siguin recuperades per estudiants i professors lluitadors, retornades al laboratori i despertades del son de l'oblit. El Parc ha començat a difondre novetats i recollir prestigi. Els inicis, tot i la incòmoda situació econòmica, d'atribucions incertes, de dependència no acabada de definir, que ho trasbalsen tot, han estat entre molt bons i excel·lents. Superats costums i inèrcies, el Parc ha estat dotat d'un selectíssim equip humà de direcció, de gerència, d'administració, de recerca, docent i promotor. S'ha proveït els ben dotats planters de la UdG, la Politècnica, els patronats i també d'exteriors. Resten laboratoris, tallers, aules i cervells esperant oportunitats i decisions que no es poden precipitar. Si s'ha fet bé –molt bé– l'arrencada, la consolidació ha de ser una fita.

Ara tocaria fer història escollint dades i persones. Dimarts passat, Josep Arnau, amb motiu d'adjudicar-li la medalla de la UdG, amb una autèntica demostració de memòria i locució, ironia i humor, relatà la de la Politècnica i el patronat, amb una riquesa de dades i anècdotes inversemblant. La del Parc és intensa però curta. El fet de no quedar lloc a la columna em salva: ho faré diumenge vinent. He de proclamar, però, que l'autèntic, històric i visionari promotor d'aquesta realitat, orgull de Girona, va ser aquell industrial gironí que repetia una i altra vegada als anys cinquanta i seixanta: “Girona, per desenvolupar-se industrialment i tècnicament com cal té manca d'encarregats!”, titulació dels tècnics de la seva creació, proveïdors durant dècades dels llocs d'encarregat de tallers i indústries de Girona i comarques. Manel Sarasa, de Construccions Mecàniques Sarasa, fundades l'any 1923, i president de la Cambra de Comerç als anys seixanta, ho difongué fins convertir-ho en realitat: de part difícil, el 1974 nasqué la jove Politècnica i el 2007 –oh, prodigi!–, un germà ja gran, el Parc. L'etèria presència d'aquell visionari, flota impalpable en l'ambient dels dos centres modèlics de la Universitat de Girona, la nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.