Creure i confessar
En rellegir Els germans Karamàzov i comentar-ho amb un bon amic, ell m'assabentà que feia el mateix, o sigui, relectures periòdiques, amb El Quixot i, de passada, que Dostoievski havia escrit que “en tot el món no hi ha una obra de ficció més profunda que El Quijote en desvetllar-se en ell els secrets més arcans de l'ànima humana”. Ara, ja granat, havia de rellegir, doncs, Cervantes si tan apassionadament incitava a fer-ho el meu adorat Dostoievski. I fer-ho m'ha ajudat, en efecte, a endinsar-me en l'ànima humana i a entendre millor l'actual conflictivitat política. Jo ja recordava tres coses: a) Que Gustavo Bueno havia qualificat el Quixot d'“espejo de la nación española”, b) Que un altre intel·lectual (dubto de si Ortega, Unamuno o Ramiro de Maeztu) havia dit del Quixot que “en sus páginas nunca se pone el sol”, i c) Que un tercer pensador –que tampoc recordo– havia previst com a epitafi el de España fue su Dulcinea.
Crec revelador, no ja de l'ànima humana, sinó singularment de l'espanyola, aquesta correlació entre grandesa literària i idea, no només nacional, sinó també imperial. Dostoievski situa l'obra cervantina en el cim més alt de la literatura universal, però la seva capacitat de metàfora no dóna per a una idea d'imperi, de la mateixa manera que crec que a pocs catalans se'ls hagués acudit relacionar la immensitat d'Els germans Karamàzov amb la vastitud dels dominis dels Romanov.
Potser està vigent en el soterrat imaginari espanyol l'enyor, més o menys conscient d'un passat imperial? Al capdavall, aquest passat no fa tant que fou impúdicament rescatat pel franquisme. Un franquisme que, com estat mental, crec que continua ancorat en no poques consciències. D. Quijote fa de debò de mirall de la Nació espanyola?. Si així fos, alguns no en sortiríem gaire ben parats. En el capítol tercer, Don Quijote veu un grup de mercaders i ell s'atura, sobre Rocinante, al bell mig del camí per “con ademán arrogante” exigir-los reconèixer que “no hay en el mundo todo doncella más hermosa que la emperatriz de La Mancha, la sin par Dulcinea del Toboso”. Els interpel·lats li contesten que amb molt de gust així ho diran si els ensenya un retrat que corrobori la bellesa de Dulcinea, replicant al cavaller de la trista figura que poc mèrit tindria confessar-ho d'aquesta manera, ja que “la importancia está en que, sin verla, lo habéis de creer, confesar, afirmar, jurar y defender”. En reiterar els mercaders que calia un principi de prova sobre el que asseverava Don Quijote, aquest “arremetió, encendido en cólera, con la lanza baja” contra aquella “gente cobarde, gente cautiva”.
Sobre Dulcinea-Espanya alguns voldrien que es proclamés la seva bella integritat, no amb un verb qualsevol, sinó mitjançant els de creer (element religiós); confesar (invocació també sacramental); afirmar (amb exclusió, és clar, de la dialèctica), jurar (apel·lació al ritualisme) i defender (pertanyent, en aquest context, al camp semàntic militar). El nostre cavaller no empra aquests verbs com a disjuntius, sinó acumulativament. Caldrà, doncs, als catalans “creure”, “confessar”, “afirmar”, “jurar” i “defensar” la Dulcinea- Espanya. Altrament, Don Quijote –“lanza en ristre, todo corazón”, com el definia Rubén Darío– podria “arremeter con la lanza baja con furia y enojo”.
