Covards

Aquests dies és difícil no sentir-se incòmode amb la humanitat escoltant els comentaris que alguns tertulians dediquen a Fèlix Millet. Ja quan va esclatar el cas Pretòria, que va quedar en no res, vaig mirar de fer notar l'abominable manca de talent dels aficionats a la guillotina. Amb el cas Millet, sembla que tots els frustrats i tots els glandllèpols del país hagin tornat a trobar-se a la plaça per vomitar el seu ressentiment. És curiós que la mateixa gent que va pel món de virtuosa i tolerant sigui la que té les pulsions més venjatives. L'obsessió és tan grossa que fins i tot n'hi ha que, com que no quedarien satisfets d'escarnir la salut d'aquest home vell i deshonrat, diuen que en realitat Millet no s'ha trencat res i que tot és un muntatge.

No hi ha res més espanyol que aquesta idea policial de la justícia i del poder que encoratja el poble a esbravar-se amb caps de turc. A tot arreu la massa és igual, però la unitat d'Espanya s'ha forjat especialment amb aquest tipus de grisalla humiliada i espantada que sempre té els atacs de dignitat justament quan li surten gratuïts. És difícil de seguir el cas Millet i no deprimir-se pensant com ens ho farem per remuntar després d'haver caigut tan baix, fins i tot si aconseguim ser independents. Per mi el mirall de la decadència no és Millet, sinó la ràbia incontrolable que genera. No cal ser gaire llest per adonar-se que hi ha moltes maneres de robar i que la llei, si és útil i existeix, no és pas per donar una mesura del món absoluta, sinó perquè la societat no s'hagi de rebaixar a l'altura dels criminals.

El fet que Millet representi tan bé el descrèdit d'un món en descomposició hauria de ser suficient per no fer-ne gaire sang. Jo entenc –i de vegades és molt sa– que la ràbia et porti a clavar un bon cop de puny. Però aquesta gent que s'acarnissa amb els morts civils a les portes dels jutjats em fa un fàstic insondable. Ho trobo molt covard.