Adormits

Via fora als adormits, passat el 1714, en un altre ajust de poders d'Europa, a la guerra de Successió de Polònia (1733-1738), les tropes espanyoles van conquerir Nàpols i Sicília, i a les files de l'exèrcit imperial que mirava d'impedir-ho hi havia encara una companyia de catalans exiliats, que comandava el Carrasclet, Pere Joan Barceló. Per tornar a posar damunt la taula el cas dels catalans, els austriacistes van fer córrer el 1734 el manifest Via fora als adormits. S'apostava de nou pels Habsburg, i per fer un estat tap entre les dues monarquies borbòniques, l'espanyola i la francesa, o la formació d'una república catalana sota protecció britànica. Però els austriacistes van fer salat. Hi va haver d'altres manifestos: Record de l'Aliança, Sem... La persistència de la memòria també va donar lloc al Memorial de greuges (1760) ja dins l'ordre borbònic. S'explica de manera atractiva a dues exposicions: una al Museu d'Història de Barcelona, El món del 1714, i la que s'inaugura el 13 d'aquest mes al Museu d'Història de Catalunya: 300 Onzes de Setembre. I és que del 1714 ençà, totes les generacions han homenatjat, també en la clandestinitat, els defensors de les llibertats de Catalunya.

Potser per aquell ressò del Via fora als adormits, el diputat Alfred Bosch, que té escrita una trilogia sobre el 1714, va titllar al debat de política general el president Rajoy d'adormit.

I també Duran i Lleida i Coscubiela van fer memorial. I Alfredo Pérez Rubalcaba li va demanar un redisseny del model de relació amb Catalunya que vagi més enllà del no a tot. Més enllà de la novíssima planta i nou cadastre.

Aquella persistència fins i tot ha fet que al Parlament nou diputats populars votessin a favor de la consulta. Ho van fer de manera inconscient, per error, o conscients i convençuts? Adormits o deixondits? Que ja ho va dir Cela, que no és el mateix estar adormit que dormint.

Via fora als adormits, que fins i tot The New York Times troba que no és anar a l'hora dels temps presents.