Que caiguin ells

Dues situacions històriques més o menys allunyades en el temps mai no són equivalents, això és obvi. Però hi ha una constant en les relacions entre Catalunya i Espanya que es repeteix periòdicament sota formes semblants i amb efectes coincidents. I és que els finals de règim a Madrid comporten una reacció automàtica de destrucció de les institucions d'autogovern de Barcelona. El final del període austriacista genera la liquidació de la sobirania catalana amb l'assalt de les muralles de Barcelona del 1714 dut a terme per la nova legitimitat borbònica, que ho justifica “por justo derecho de conquista”. Dos segles més tard, la decadència de la Restauració té com a epíleg el cop d'estat de Primo de Rivera i la destrucció de la Mancomunitat de Catalunya, invocant l'argument que l'autogovern català “ayudaba a deshacer la gran obra de unidad nacional”. Anys més tard, el 15 d'octubre del 1940, el president de la Generalitat queia afusellat al mur del castell de Montjuïc després que un consell de guerra sumaríssim considerés provat que “el Gobierno de la Generalidad legisló ampliamente en toda clase de materias”.  L'autogovern català, un altre cop, entès com a delicte. La segona dècada del segle XXI porta impresa la data de caducitat del règim espanyol que deriva de la transició de finals dels anys setanta. Des de la monarquia fins als tribunals, passant pels partits polítics, totes les institucions espanyoles han caigut en uns nivells de descrèdit del tot irrecuperables. I, un cop més, es repeteix la maniobra de destrucció de l'autogovern català. En aquest cas l'opció és una ofensiva simultània per via financera, jurídica i política.

La diferència substancial és que, ara, l'Estat espanyol necessita una mínima cobertura democràtica i queda descartat, per inviable, el recurs tradicional a la violència. O sigui que, aquest cop, el règim espanyol caurà sense arrossegar Catalunya.