Conflicte

La negociació deriva del conflicte. Tanmateix, el conflicte deriva de la llibertat, de tal manera que no es pot esperar que l'ascens en llibertats que experimenten les societats modernes –després de la caiguda dels totalitarismes– vingui acompanyada d'una pacificació de la vida social sinó de tot el contrari: el poder es reparteix i la presa de decisions ens hi implica a tots. Com més lliures som, més necessitat tenim de negociar.

Una ciutadania lliure és una ciutadania negociadora: negociem al mercat a l'hora de comprar una casa, a la feina per establir el sou, amb la muller o el marit o els fills, amb els germans, amb els veïns a la nostra comunitat, amb els operadors de telefonia o els bancs que ens ofereixen les seves tèrboles filigranes d'estalvi… Allà on hi ha negociació hi ha igualtat: ¿ens han de sorprendre, doncs, les negatives espanyoles a negociar amb Catalunya?

Allà on no hi ha negociació hi ha jerarquia: algú que regna damunt d'un altre, que imposa i dicta acords incondicionals. La negativa a negociar és simptomàtica, com ho és la manca de cultura negociadora en tots nosaltres, la qual, juntament amb la manca de cultura argumentadora, s'acaba traduint en allò que ja sabem: una classe política opaca, que no respon davant dels mitjans, i en l'hermetisme i en el rigor ordenancista. I en una ciutadania que acata, que accepta l'opacitat i que no exigeix respostes.

Les lleis d'educació, d'avortament, les laborals, les que modifiquen les competències municipals, les hidrogràfiques, etcètera, totes les lleis elaborades pel govern del PP traspuen aquesta mateixa mancança, lligada amb la cultura jeràrquica d'“ordeno y mando”.

Negociar, en plenitud de forma, quan es fa des d'un posat coherent i necessitat d'un acord, implica escoltar, ser capaç de posar-se en la posició de l'altre. Durant trenta anys hem conviscut a l'Estat espanyol, però en el fons no hi ha hagut mai aquesta voluntat de comprensió, les ganes de veure el món des d'una altra perspectiva. Això ens ho trobem ara, també, en aquella fase prèvia a tota negociació, durant la qual sempre enfrontem les tres respostes de manual.

La primera és el mur de pedra. L'immobilisme, el tancament en banda, la sordesa a la reivindicació. La segona reacció clàssica és l'atac: la intimidació, que tant es pot originar amb l'apel·lació més o menys subtil a la violència com al seu contrari: la seducció sense argumentació. Si ens volen seduir és que no ens volen convèncer. La seducció és una forma de violència a l'inrevés. Finalment, el tercer posicionament és el truc, l'engany, la martingala. Es nega el dèficit fiscal, per exemple, amagant-ne les xifres, o s'usa un truc encara més vell, el del president Rajoy escudant-se en la tracamanya que els afers de sobirania no depenen d'ell, com si ell no fos tot un president de govern.

Rajoy fa com aquell personatge d'una comèdia de Lars Von Trier (Direktøren for det hele, 2006), el cap d'una empresa que, davant de la dificultat de fer obeir els seus treballadors i d'encarar decisions difícils, s'inventava un “cap de tot això”, un superior fictici, al qual ell només deia que obeïa i s'encarregava de fer obeir a la resta de la plantilla. Hi ha un punt de comèdia en tot això.

Un dia o l'altre s'haurà de negociar. O es negociarà la sortida de l'Estat o bé l'última oportunitat de permanència. Sigui com sigui s'haurà de pactar, i de tu a tu, i això ja implicarà un reconeixement que fins ara són incapaços de donar. Després d'una democràcia sense política de veritat entrarem en una nova fase, la dels compromisos i les concessions inevitables.