La columna
Exhibicionistes compulsius
La setmana passada els diaris es feien ressò d'un jove que havia estat detingut perquè es va gravar a si mateix mentre conduïa un cotxe des del seient del copilot. El vídeo mostra el vailet agafant el volant amb la mà esquerra, fins i tot quan avança un camió. El que em deixa perplex no és que hi hagi algú capaç d'una idiotesa d'aquesta magnitud –ja se sap que n'hi ha més a fora que a dins–, sinó que a part d'enregistrar-la, la pengi a la xarxa. I encara més, que el ximplet no sigui un cas aïllat, més aviat el contrari. De memòria recordo el cas de dos policies que també es varen filmar fent gracietes dins del cotxe patrulla i vestits amb l'uniforme oficial, una noia que es va exhibir en una sessió onanista suposadament privada o un grapat de suïcides fent curses de motos o cotxes en plena carretera. Tots aquests casos i molts d'altres semblants, tenen un element comú: la necessitat dels protagonistes de difondre la seva proesa a través d'internet. Malgrat que el risc que els enxampin és considerable i el càstig que els espera, potent, la temptació d'ocupar l'espai digital una estona es converteix en irresistible i insuperable la seva addicció a l'efecte viral.
Em recorden els vídeos que fa anys passaven les televisions de gent que s'estomacaven contra un arbre, ciclistes que volaven abans de la gran castanya o nens que feien capcinades sobre un plat de farinetes. Eren imatges al·lucinants sobretot perquè el normal és que si veus algú que es dirigeix cap a un obstacle l'avisis, un ciclista que cau l'ajudis i un nen que té son el portis a dormir. En canvi, en aquests vídeos el càmera frisava per captar el moment estel·lar, sigui la trompada, l'aterratge de morros o el cop de cap del bebè. I el que pogués passar al protagonista li importava un rave. Els exhibicionistes digitals ho han sofisticat una mica més. Posen en perill la vida i la reputació dels altres. I tampoc els importa una merda.