Resistents

L'home regenta un menjador reputat a la ciutat i l'altre dia tenia ganes de parlar clar. Ha trampejat la crisi com ha pogut, és a dir, més o menys com tothom: canvis estructurals, ajustar costos i despeses, limitar els marges de benefici a la mera supervivència... Com tants, fa anys que viu aferrat a aquella crida desesperada de Negrín quan la guerra era, de fet, perduda: “Resistir es vencer.” I com tants, fa comptes per veure quan falta per la fi del cicle bíblic i s'acabin les vaques magres i les espigues seques. Ara per ara, em confessa, la incertesa segueix essent la nota dominant i tot sembla aguantar-se per un pèl. Ell, però, és la mena d'home que no pot deixar de treballar per la mateixa raó que una gallina no pot deixar de pondre ous. Passa el dia barrinant per trobar la nova mesura que salvarà la situació. Una de les darreres –i m'ho diu amb cara de son– ha consistit a aixecar-se a les sis en lloc de les set. La cosa millora, ironitza. És el penúltim experiment en la llarga llista de mesures creatives per a capejar el temporal: reduir el personal a la mínima expressió, eliminar serveis sumptuosos, assumir personalment les contingències en qualsevol àmbit de la feina. És dels que han aplicat amb perseverança el nou principi revolucionari: qualsevol forat l'omple l'amo. Descriu la situació com de muntanyes russes. Un dia tot sembla magnífic i bull d'activitat. L'endemà el menjador sembla un desert. Un dia et poses totes les medalles. L'endemà les has de tornar a guardar totes al calaix. Fa anys, diu, que estem fent sisplau per força una cura d'humilitat. Em preocupa la seva edat i aquest viure en un estat de continuada emergència per mantenir el petit negoci. No vol pas que m'amoïni, però, i em demostra que no ha perdut el bon humor ni la sornegueria. Amb ulls de murri m'anuncia la seva darrera genialitat, l'última mesura per augmentar la productivitat: “M'acabo de nomenar substitut de mi mateix per a qualsevol ocasió que ho requereixi.” Resistents.