La gran jugada
Diuen la veritat els bancs i les entitats financeres sobre els seus beneficis? Ho demano perquè hi ha qui sosté que les maquillen a l'alça per no espantar els inversors, cosa que des del punt de vista de l'ètica estricta seria execrable, però d'altra banda resultaria tranquil·litzadora. Perquè qualsevol ciutadà observador es pot fer la pregunta que alguns trobaran simplista, però que sembla d'una lògica incontrovertible: si la gran majoria de les institucions públiques i privades han perdut diners, si la majoria d'empreses, amb ben poques (i atzaroses) excepcions, han disminuït guanys, si la població en general ha perdut poder adquisitiu –dit sense pèls a la llengua, tothom és més pobre–, com és que els bancs i les financeres tenen més beneficis que mai?
Si darrere d'aquest fum es busca el foc, costa d'imaginar que tot sigui producte d'una complexa concatenació d'imponderables i atzars regits per magmàtics i enigmàtics fluxos i refluxos de la societat, per contrarefluxos de la història on el conjunt de les voluntats individuals conforma un ens on la voluntat hi té poc a veure, perquè a la cosa que més s'assembla és al caos. Fet i debatut, costa de creure que els amos del món, és a dir els amos dels diners –els de debò, no els qui donen la cara com els Bill Gates, George Soros i Carlos Slim, i no parlo ni dels posats en evidència com a estafadors, Bernard Madoff, Lehman Brothers, Goldman Sachs, etc.–, els que disposen de l'accés als millors mitjans i als millors analistes i que, justament, dediquen part dels seus descomunals recursos a analitzar i preveure qualsevol expectativa, costa de creure, reitero, que un mal fat històric els hagi arreplegat tan desprevinguts com a aquells inversors que el 1929 es tiraven per les finestres perquè s'havia esfumat tot el que diuen a les butxaques.
Hi ha qui diu que això no ha estat una crisi, sinó una estafa. És cert –i d'una evidència insultant–, però cal anar molt més lluny. Perquè la dimensió de l'estafa excedeix la legalitat internacional, i excedeix fins i tot les regles del joc establertes, perquè és el joc mateix allò que s'ha regirat. L'estafa és molt més àmplia i profunda que el que representa el concepte estafa en l'àmbit de la justícia i de l'ètica. Els qui ja fa vuit anys eren els amos van estudiar i planejar una magna operació, amb còmplices, gent de palla i víctimes, per reordenar el taulell i les regles del joc de manera que el seu patrimoni es multipliqués per uns quants enters (sobre la xifra hi ha diverses hipòtesis).
Els sembla fantasiós? No perdin de vista que la blasma de la teoria de la conspiració dóna rendiments objectius. Ja Baudelaire va dir que l'èxit del diable consisteix en haver convençut els humans que no existeix. Sigui com sigui, el resultat és diàfan: l'oligarquia ha recuperat el poder absolut anterior a la Revolució Francesa que, per cert, sovint oblidem que va tenir un complement determinant en la paral·lela Revolució Industrial britànica. El món ja no és una democràcia ni en els països nominalment més avançats, perquè els governs elegits per la ciutadania no tenen el poder real, sinó que són mers empleats executors dels designis de la nova casta feudal: banquers, financers i amos de les comunicacions.
Aquí ve el punt més delicat. Si els propietaris han estat capaços de retrocedir al punt anterior al 1789 pel que fa al repartiment de la riquesa, si no vol morir de gana resignada a noves formes d'esclavatge, l'única opció de la majoria ciutadana és una resposta equivalent. Dit de nou sense pèls a la llengua, cal tornar-li a tallar el cap al rei. El problema és que ara en té més d'un, i no a sota una perruca sinó darrere d'una inextricable bardissa de virtualitats corporatives i legals. Els grans lladres han après la lliçó i l'han aplicada de manera magistral. Quant de temps trigaran les majories ciutadanes a aprendre la seva? Aconseguiran la força, la determinació, la unitat, la intel·ligència i l'enginy suficients per aplicar-la? Segur que els altres també han fet els seus càlculs sobre això.
