El bus de l'Estatut

Amb la idea d'un nou Estatut, Maragall, Carod i Saura posen les bases d'un tripartit que sempre va estar condicionat pel seu origen: una maniobra de partit. A partir d'aquí, la tramitació subsegüent va ser un espectacle lamentable. Anades i vingudes, maniobres i vodevils... Recordo un estiu, el del 2005, que se'l van passar tots plegats discutint sobre si les competències de la Generalitat havien de ser “exclusives” o “excloents”. Mentrestant, Joan Saura passejava pels pobles el Bus de l'Estatut, amb comediants una mica més professionals. Al final –i davant de la imminència del ridícul– van acabar posant-se d'acord la matinada del dia abans del ple del Parlament, mentre Ernest Maragall li feia una truita de dos ous a Quico Homs.

Va sortir el que va sortir i el PSC, només votar-lo, va anunciar que l'esmenarien a Madrid. Era un Estatut feixuc els redactors del qual ni tan sols van ser capaços de fixar correctament el principi d'ordinalitat. Tant se val, perquè el primer que va dir Alfonso Guerra quan li va arribar és que li passaria el ribot en el tràmit del Congrés. I així ho va fer.

No venia d'aquí, perquè l'Artur Mas tardoautonomista no va tenir cap problema a acceptar-ne les rebaixes a canvi de la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero (el de l'“apoyaré”, per cert) de deixar-lo ser president. El que quedava de l'Estatut va ser acceptat esportivament per ERC, que va proposar un sospitós “sí crític” i un xiripitiflàutic “nul polític” a canvi de continuar al govern. Els van fer fora igualment.

En fi, podríem continuar, però no cal. Catalunya només ha tingut un comportament clar i digne quan hi ha intervingut la gent. La manifestació contra el TC i les dues diades són el que ha impulsat aquest procés, no pas cap altra cosa. Els partits no han canviat la manera de fer, només han intentat no despenjar-se del seu electorat. La independència vindrà del carrer i els partits se la trobaran.