La il·lusió d'entendre
El record del passat està fortament influït pel present. És difícil recordar el que pensàvem sobre el futur abans que succeïssin els fets que constitueixen precisament aquest futur, perquè la realitat d'aquests fets introdueix una nova variable que condiciona la memòria.
Quan el president Nixon va visitar la Xina per primera vegada, el 1972, es va fer una enquesta a ciutadans americans perquè estimessin les probabilitats d'èxit de la iniciativa diplomàtica: parlarien obertament els presidents Mao i Nixon? Després de trenta anys d'enemistat, seria possible que els dos països trobessin un entorn de col·laboració i de diàleg? Les posicions prèvies, com ara el suport dels EUA a Taiwan, no impossibilitarien l'inici d'un diàleg franc i obert? El viatge va ser un èxit inesperat...
Després es va demanar a les mateixes persones que comparessin la seva opinió prèvia amb la posterior. El resultat va ser que els enquestats van exagerar la seva posició inicial per la força dels fets. El percentatge dels que opinaven que el viatge seria un fracàs es va reduir, les opinions prèvies van ser recordades tenint en compte el que ja se sabia que havia succeït i, per tant, la memòria va ser inexacta i errònia.
Quan una persona fa una acció arriscada però té èxit, és difícil que l'acció es jutgi com imprudent, però si aquesta mateixa acció resulta un fracàs, és probable que el grau d'imprudència amb què serà qualificada sigui més gran, encara que el nivell de risc és, per la seva pròpia naturalesa, independent del resultat. El filtre de la memòria fa que el resultat influeixi inevitablement en el judici que es fa sobre les accions que en són l'origen.
Diu el Nobel Daniel Kahneman que “la nostra consoladora convicció que el món té sentit descansa sobre un fonament segur: la nostra capacitat quasi il·limitada per ignorar la nostra ignorància”. Ens pensem que sabem i sabem menys del que pensem, establim relacions de causa-efecte que resulta que no són més que interpretacions subjectives de l'aleatorietat amb què es produeixen molts esdeveniments.
Si es fa la relació de les empreses que tenen èxit respecte a les que estan ben gestionades, resulta que la vinculació d'una qüestió amb l'altra és baixa, perquè la correlació resisteix difícilment el pas del temps; un canvi de circumstàncies del mercat o d'idoneïtat del producte que abans tenia èxit i ara ha quedat obsolet no és en general corregit per la direcció, sinó que és l'origen del canvi de sort de l'empresa i això porta a la conclusió que, si abans es tenia èxit i ara no, la raó no era de gestió, sinó de circumstàncies favorables del mercat o de l'entorn. Només la reiteració de l'èxit de les empreses en el mercat pot identificar una bona gestió, però quantes empreses mantenen el seu èxit quan les circumstàncies canvien? La resposta és que molt poques, i la conclusió és que una bona gestió és una raresa que solem confondre amb l'èxit, que es deu a múltiples raons i menys a la gestió mateixa.
el 1984 es va fer un estudi a la Universitat de Califòrnia sobre 10.000 comptes borsaris en un període de set anys i que representaven 163.000 operacions de compra i venda d'accions. Es va examinar l'evolució dels valors que es compraven i es venien, i de mitjana els valors venuts van pujar per any un 3,2% més que els comprats. Individualment, hi va haver inversors que ho van fer molt millor que d'altres i, per tant, van guanyar molts diners i d'altres en van perdre també molts, però la mitjana de tots porta a concloure que el resultat hauria estat millor si no s'hagués comprat ni venut res; és a dir, l'atzar té una influència més gran que la decisió personal, basada en el que teòricament hauria de ser coneixement del mercat. Un inversor a borsa que fa transaccions permanents pretén ser més intel·ligent que el mercat, perquè ell compra el que considera que el mercat no valora prou i ven el que considera que el mercat valora en excés, i això està sotmès a tal quantitat de factors que en general fa difícil que l'inversor individual superi el mercat.
L'experiència del passat és la que ens porta a inferir què serà el futur i, vista la dificultat d'analitzar el passat des del present, s'arriba a la conclusió que la voluntat humana de creure que se sap el que s'ignora fa que visquem en la il·lusió de la nostra pròpia ignorància.
