Una opció estratègica

La política catalana ha estat dominada durant la darrera dècada, com a mínim, pel tacticisme. Però més enllà dels èxits que un dirigent polític pugui buscar per al seu partit, objectiu lògic que òbviament també compta, resulta especialment rellevant quines són les apostes estratègiques que desenvolupa, perquè aquestes decisions són les que incidiran directament en el futur polític del país. Bona part de les opcions que molts partits catalans estan prenent amb relació al procés sobiranista ho són, tot i que això no vol dir que no s'avaluïn de reüll les possibilitats tàctiques, encara més quan s'acosten eleccions com les europees. Però qui no aconsegueix estructurar-se estratègicament pot patir forts danys, com li passa al PSC. El cas més evident d'aposta estratègica és el d'ERC. Així, el darrer pas que han fet els republicans, amb l'aliança amb Ernest Maragall i altres elements provinents del socialisme, enllaça amb la reconfiguració de l'espai socialdemòcrata a partir de la construcció d'una esquerra nacional. ERC podria haver optat per un front nacional a les europees sota el paraigua del moment que viu el país. Però hauria estat a costa de compartir espai amb una Unió poc donada a la renovació per superar la distància ideològica que els separa d'ERC. En canvi, l'eixamplament de l'espai socialdemòcrata nacional aporta diversitat i resta hegemonies, la qual cosa al meu entendre assegura molt millor que el procés pel dret a decidir continuï endavant sense perdre llençols en segons quines bugades. Que aquest projecte de l'esquerra es realitzi a més mantenint apuntalat el govern, que ha de pilotar la Generalitat de cara a l'excepcional moment històric que suposarà la consulta del 9 de novembre, i a la vegada sense descartar la idea d'una gran coalició en el moment que la situació política ho faci imprescindible és fonamental. I un capital important per al complex procés que el país ha engegat i per al futur mapa polític de l'estat català.