Celobert amb vistes

Ja em perdonaran però avui no la farem petar des de la galeria habitual d'aquesta casa sinó des del celobert de la casa d'un veí. És que els voldria parlar d'un blanenc d'adopció, un personatge singular d'aquests que fan que la vida associativa del nostre país sigui tan fèrtil. És en Lluís Amat, home d'ímpetu, corpulent i curt de vista. La primera qualitat la dissimula amb un tracte flegmàtic i bonhomiós; la segona mirant de passar desapercebut, i la tercera, amb molt d'estoïcisme. L'any 2002 va començar a organitzar el festival de jazz al carrer Música a l'Ombra si Fa Sol; més tard va presidir l'Associació de Botiguers de Blanes Centre, i, finalment, es va empescar una revista politicocultural que es diu Celobert. Va sortir primer a Blanes però ja se'n fan edicions específiques per a Lloret i Tossa. Una revista d'una altíssima qualitat de continguts, edició i impremta.

Fresca, moderna, adreçada al gran públic però amb el punt d'erudició necessari per interessar també els lletraferits. Algunes de les seves seccions fixes, com la famosa Cases amb pati, fins i tot han propiciat conferències organitzades per altres entitats, de manera que la revista no solament informa de la vida municipal, associativa i cultural dels municipis, sinó que serveix d'esca per encendre altres activitats i activar les associacions. Ja ho veuen: la publicació d'un activista de la cultura i l'associacionisme feta des de l'ètica personal, l'engrescament amateur i el rigor professional. Una rara avis.

Només així es pot animar un equip complet de col·laboradors a perdre-hi hores i més hores gratuïtament. Ell n'hi perd moltes més, és clar, i no pas gratuïtament sinó posant-hi molt d'enginy per no arruïnar-s'hi. Com hauria de sobreviure, si no, una revista que no rep ajuts institucionals i que es manté amb publicitat comercial? I el cas és que vostè, lector, la pot tenir a casa de franc. Si no la vol passar a recollir per les botigues que col·laboren distribuint-la (6.000 exemplars cada mes), només cal que la demani a [email protected] i la rebrà puntualment per internet. Però no se li acudeixi dir que és una revista gratuïta. Si de cas, tal com recorda l'editor en cada portada, digui que és una revista que “no té preu”. I aquí fa bé en Lluís Amat d'anar amb ímpetu, tenir vista i mostrar corpulència...