Quin diàleg?

Prou, ja n'hi ha prou d'aquesta pantomima del pretès diàleg. El govern espanyol no el vol. No el vol ni el considera. En dóna evidències cada dia. Ahir mateix, el ministre de l'Interior acusava celadament els Mossos de ser ells els que han filtrat les fotografies dels jutges partidaris del dret a decidir. També ahir el ministre Wert, en una nova mostra d'empatia i respecte a la separació de poders, advertia al TC que no toqués ni una coma de la seva llei, la LOMQE. És a dir, inflexibilitat per imposar el castellà. Però ja venim d'unes setmanes en què l'encara ministre Cañete va reinstaurar el pla hidrològic per eixugar l'Ebre i el ministre Margallo ja no sap a quin punt de la Via Làctia situar una eventual Catalunya independent. Són aquests quatre exemples una crida clamorosa al diàleg: qüestionar la llengua a l'escola, la policia pròpia, l'aigua i el reconeixement internacional. Si això és posar bases per al diàleg, que baixi Pep i ho vegi.

L'únic intent de cartró pedra per simular que hi ha diàleg és quan treuen a Pastor-ar la ministra de Foment perquè la rebi Santi Vila amb els braços oberts de la tercera via, concretament amb les de Rodalies Tarragona, Lleida i Girona, és a dir, complir amb allò que tenien projectat fa anys. Res nou. Però tot això només són evidències d'un esperit més genèric: no volen dialogar perquè Espanya no dialoga amb regions. Espanya dialoga amb estats i per això fa cimeres amb el Marroc i no amb Catalunya. I així s'explica la història: amb Catalunya imposa i amb el Marroc negocia. I Espanya no s'asseurà a negociar res perquè asseure's a negociar és un reconeixement implícit que Catalunya és un subjecte polític amb entitat pròpia. I si es reconeix això tard o d'hora s'haurà de reconèixer que té dret a prendre les seves decisions. Dos no dialoguen si un no vol. Però encara dialogaran menys si un d'aquests dos nega l'existència de l'altre. Posem-nos-ho al cap: ni dialoguen ni volen dialogar. I compte: a vegades les galtes es desgasten de tant parar-les.