‘The americans'
Cuatro TV és la cadena que aposta per les sèries de la Fox, cosa d'agrair malgrat els horaris intempestius (el darrer capítol de la primera temporada de The americans es va passar a la una de la matinada). The americans em va subjugar des del pilot (tot i que hi havia massa flash-backs dels personatges) però escapa de tota idea preconcebuda que tenim de sèries d'espies. Ens hem de situar a l'Amèrica de Reagan, als vuitanta. Un dels grans encerts és el tractament del color, a diferència dels tons xarons i els excessos de tota mena amb què ens solen mostrar aquells anys, la sèrie manté un ambient contingut, gris verd, amb pantalons molt alts de cintura i enormes cotxes, però sempre gèlid.
Ens trobem efectivament en l'etapa final i més dura de la guerra freda. L'obsessió del president d'Amèrica per anorrear definitivament el comunisme, sobretot després de tenir indicis clars que el gegant soviètic tenia molt de cartró pedra. Recorden Mathias Rust, el jove alemany que amb una avioneta de lloguer va aterrar a la plaça Roja el 1987 evitant totes les defenses russes? El creador de la sèrie, Joe Weisberg (exagent de la CIA), aprofita l'hemeroteca de l'època i notes autobiogràfiques anteriors d'exagents soviètics per donar més credibilitat.
La trama té un eix fonamental, el matrimoni Jennings, Philip (Matthew Rhys, el germà gai de Cinco hermanos) i Elizabeth (Keri Russell, res a veure amb l'ensucrada Felicity). Els Jennings són agents del KGB infiltrats als EUA, fa quinze anys que viuen en un barri de classe mitjana alta a Washington, tenen dos fills i dirigeixen una agència de viatges. El programa de la URSS és inflexible amb els seus efectius, recordem que el KGB es crea el 1954 per espiar i destruir qualsevol individu americà que atemptés contra la mare pàtria durant la guerra freda. Molts d'aquests agents treballaven en l'àmbit de les ambaixades, així tenien els avantatges de la immunitat diplomàtica; d'altres, els anomenats il·legals, corrien molt més perill, tenien una relació directa només amb el seu reclutador, rebien ordres directament del Kremlin i eren encarregats de la feina més bruta, incloent assassinats en el cas que fos necessari, fins i tot de membres de la pròpia organització que podien ser descoberts.
Aquest modèlic matrimoni de l'Amèrica feliç pertany a aquest darrer grup. Als vint-i-pocs els envien com a parella casada a occident, s'acaben de conèixer al despatx del reclutador. Els seus dos fills, Paige (Holly Taylor), preadolescent que en la segona temporada donarà sorpreses, i Henry (Keidrich Sellati) desconeixen absolutament l'origen dels seus pares i també a què es dediquen. La tensió narrativa gira a l'entorn de les relacions de parella: Elizabeth estaria disposada a llançar-se a les flames per la mare pàtria, però no pot evitar sentir-se mare, protectora dels seus fills. Philip no té tan clar que el seu país sigui millor que “l'american way of life” on els ha tocat formar aquesta família “de mentida” que cada cop sent més real.
Interessantíssim és el nucli narratiu antagonista: l'ambaixada soviètica on els vells guardians del comunisme, forjats en la cruesa de la batalla de Stalingrad han de deixar pas als fills “mimats” de la nomenclatura dels que desconfien i temen que desintegrin el KGB.
No fa tant, però, no hi havia mòbils ni ordinadors. Els russos estaven entrenats en el sentit del deure, el compliment estricte de les ordres sense preguntar-se res, a resistir psicològicament en les situacions més difícils. Hàbils en passar desapercebuts disfressats, però despullats de tecnologia capdavantera, com descobreixen astorats agents de l'FBI quan desmunten un micròfon instal·lat al despatx d'un cap seu.
Molt més que una sèrie d'espies a l'abric de l'èxit de Homeland. The americans ens posa davant del mirall de nosaltres mateixos, del sentit del fracàs i de la precarietat de la felicitat.
