Sense estat som pobres
Tothom té la seva història, però la política politicaire no té memòria i ens brinda espectacles com el del ple de la pobresa. Hem vist la demagògia dels grups de dreta i obertament dependentistes que han posat sistemàticament pals a les rodes d'un finançament just per a Catalunya, boicotejant l'Estatut i negant-se a negociar un model de recursos que ens acostés al concert basc; i ara reclamant que tanquin TV3. Hem vist la demagògia de l'esquerra sucursal que havent contribuït des de la seva marca estatal a l'asfíxia de Catalunya i havent governat fins fa tres anys el país patint les penúries de la discriminació i començant a haver d'aplicar retallades i incórrer en endeutament, ara es permet donar lliçons de moral. I hem vist el centredreta nacional assumint de forma massa fàcil el paper de víctima, quan en el marc infernal que vivim no totes les decisions de retallades es prioritzen adequadament.
Quan a impuls dels republicans es varien les prioritats i sobretot, acudint a un sobreesforç impositiu que recau en els que poden més, s'obtenen més ingressos per a emergències, des del govern de Madrid es bombardeja legalment tota capacitat de reacció, ni tan sols defensiva, del govern de Catalunya. El projecte d'harmonització fiscal presentat per Montoro tanca el cercle de la liquidació de l'autogovern: ni llibertat per defensar la pròpia cultura i llengua, imposició en el model de despeses públiques i eliminació de capacitat recaptatòria. Quan era diputat havia qualificat la nostra autonomia de cartó pedra: un decorat aparentment autònom sense autogovern real. La sentència de l'Estatut i l'acció del PP han fet caure el decorat i l'escena és buida. De la Generalitat, en queda el nom.
Llavors és patètic que l'oposició de dreta i d'esquerra faci l'orni davant d'aquesta realitat i el govern no sigui més curós en l'administració de la misèria. El 2011, el 2012 i el 2013, el govern de l'Estat ha retallat la seva aportació a programes socials a Catalunya un 92%. Catalunya pateix un dèficit fiscal (9% PIB) injust i antisocial, amb uns recursos que genera i no retornen, i que ens són molt necessaris per atendre les persones del nostre país.
Per aquest espoli de l'Estat ens veiem obligats a passar el rasclet amb nous ingressos. Els impostos promoguts o retocats pels republicans són: el de dipòsits d'entitats de crèdit; sobre el patrimoni; sobre successions i donacions; sobre transmissions patrimonials. En cartera n'hi ha de nous, com el d'imposició ambiental, emissions contaminants, producció termonuclear d'energia elèctrica i sobre l'emissió de gasos i partícules. També la implantació de l'eurovinyeta als vehicles pesants de mercaderies i l'impost per habitatges desocupats, propietat de societats mercantils.
Tot plegat fa que siguem la comunitat autònoma en què el tram més alt de renda paga més per IRPF; som la que té el tipus de l'impost de patrimoni més elevat; som de les comunitats autònomes amb ISD més elevat. Les rendes altes de Catalunya, doncs, són les que paguen més impostos de tot l'Estat en IRPF, IP i ISD.
Eradicar la pobresa és estendre la ciutadania i la condició plena de ciutadà a totes les persones. Hem de passar de l'estat infermer a l'estat inversor. Els conservadors arreu en tenen prou amb fer assistencialisme. Els socialdemòcrates, els republicans parlem d'inversió social: les persones són el més important. També per l'economia: el capital humà és el primer actiu. Cal fer aquesta transformació de la mà dels millors actius que tenim: les entitats del tercer sector. No per a desresponsabilitzar l'esfera pública, sinó per enriquir el nostre capital social. Un bon tercer sector vol dir una ciutadania més responsable, la producció del bé comú compartida, més control democràtic, més capacitat d'actuació per a la cohesió social.