Pobres

El monogràfic sobre la pobresa va servir, sobretot, perquè cada partit fes la seva demagògia i perquè Esquerra no se sentís tan pressionada pel seu suport a CiU. Ah, i també perquè uns quants tertulians presumissin de sensibles, utilitzant el patiment dels nens per satisfer la seva vanitat. El president Mas va fer un comentari que, posat en el context del dia, sonava populista però que era força cert: el govern té més responsabilitat que no pas marge de maniobra. Alguns líders de l'oposició es van quedar tan amples relacionant l'augment de la pobresa amb la gestió del govern i d'altres directament van convertir els pobres en una barricada contra l'independentisme. És increïble l'estómac que tenen alguns polítics, que s'erigeixen en protectors dels indefensos, com si ells no haguessin contribuït a inflar el deute i a generar una bombolla immobiliària i financera indecent. La lluita contra la pobresa no depèn d'uns pressupostos, ni d'una legislatura, ni d'una política més d'esquerres o de dretes. Si a Suïssa o a Alemanya o a Dinamarca la pobresa està més controlada és perquè els polítics fa anys que treballen amb més discreció i hi ha menys bocamolls. Els polítics haurien de vigilar com gesticulen perquè la manca de pudor fa que semblin més culpables. La pobresa es combat amb actituds i compromisos de llarg abast, que comprenen des de la cultura fins a la geopolítica i fins i tot la guerra. Que els nostres polítics es tirin els pobres pel cap mentre la Legión passeja un jesucrist crucificat per Barcelona fa ganes de plorar. El mínim que li pot passar a un país que manté un cos de militars amb aquest historial i que fa aquesta fila fins i tot quan va de gala és tenir molts pobres –com gairebé sempre ha tingut Espanya–. Fa pena que hi hagi tants polítics que només tracten Catalunya com un país quan en poden treure vots. Més enllà de la corbata, el més semblant que he vist a un polític de dretes és un d'esquerres, exceptuant casos molt comptats.