Esperar no se sap què

La compareixença del ministre espanyol d'Exteriors –mai més ben dit– al Parlament de Catalunya promet. La iniciativa de José Manuel García-Margallo y Marfil és audaç, té un punt llunyà de conciliació, malgrat que ell se la prengui com un desafiament, i ha suscitat una onada de reaccions interessants entre els portaveus dels diferents partits catalans. Cal pregar als déus que aquesta vegada no passi com la infausta intervenció en comissió parlamentària de l'expresident d'Endesa Manuel Pizarro, que va agafar amb els pixats florits al ventre ses senyories i els va pegar un bany d'àcid memorable. García-Margallo és hàbil i té un verb adequat a les circumstàncies, però si els seus arguments són com el memoràndum que ha enviat a les ambaixades espanyoles sobre el procés català, el debat sembla fàcil i guanyat. El document amb què la Generalitat va respondre al pretès argumentari d'Exteriors, de to volgudament irònic, tenia molta més molla i gràcia.

Ara, per sobre de tot plegat, hi ha una consideració general que els dirigents polítics catalans no han de deixar de reivindicar. Està molt bé contrastar les posicions enfrontades, però des d'una relació d'igualtat. Si el govern espanyol entra a debatre les conseqüències negatives d'una hipotètica proclamació d'independència, ho ha de fer permetent que el poble català pugui expressar-se a les urnes. Si no, més que un debat, la maniobra sembla una displicència. Jo li dic allò que a vostè li convé però vostè després no pot decidir res perquè vostè no és res.

Aquest és el debat de superfície. És agradable que l'insult, la desqualificació i l'amenaça hagin deixat pas a l'exposició parlamentària de raons. Però, per sota, hi ha unes altres maniobres de qui creu en la intel·ligència efectiva de García-Margallo i de Rajoy. Hi ha representants polítics catalans que intenten els contactes privats per mirar de convèncer Mariano Rajoy que, des del rebuig a la consulta, presenti una alternativa que pugui desactivar el malestar nacional del Principat. No són només polítics. Hi ha uns quants noms importants de l'empresa i les finances catalanes que també ho intenten. Aquesta part de la societat civil, que podríem considerar “dirigent”, de sentides i interessades conviccions espanyoles, entén que la rendició absoluta d'Artur Mas, a la qual aspiren tant Rajoy com el seu govern i el seu partit, no resoldrà la qüestió. Més aviat podria alterar-la encara més. Per tant, busquen una derrota ni aspra ni agra per al sobiranisme ara hegemònic.

Va ser el mateix José Manuel García-Margallo y Marfil qui, en els primers moments de la legislatura, va plantejar una alternativa a la reivindicació independentista: una nova relació fiscal, més autogovern i plenes competències sobre llengua i cultura catalanes. El fet que el ministre d'Exteriors sigui el membre del govern del PP que hagi pres les regnes en el debat públic amb la Generalitat podria voler dir que aquesta darrera porta d'emergència encara no s'ha tancat. Però aquesta possibilitat insinuada contrasta de manera terrible amb la política del dia a dia de l'executiu que presideix Mariano Rajoy. Sobre la taula i contra les autonomies, el govern espanyol ha parat la nova reforma educativa, la llei d'unitat de mercat i ara mateix la pretensió d'intentar liquidar o reduir a la mínima expressió la capacitat de recaptar impostos propis.

En una entrevista magistralment manipulada deia Josep Pla que Camilo José “de perfil sembla un facinerós perillós i terrible. De front, amb el perfil una mica còncau, té en la cara una impressionant expressió de timidesa i tendresa”. Mariano Rajoy és un home, al revés, de perfil tímid i de cara de facinerós. Només mostra la cara i insinua el perfil. Hi ha polítics i empresaris catalans que li'l busquen, aquest perfil humà i astut. S'equivoquen. No el trobaran. José Manuel García-Margallo y Marfil ha de ser derrotat al Parlament català amb els arguments. Però, a més, ningú s'ha de creure la falsa maniobra d'aproximació. El perfil inexistent de Rajoy.