Frontera i literatura

M'hauria agradat ser a la presentació que se n'ha fet a Figueres i m'agradaria poder ser a una de les que potser es faran a la Jonquera, a Els Límits i, per què no, a Portbou. I és que la literatura amb important presència geogràfica estaria bé que es pogués presentar en els llocs que hi surten; al marge de l'agenda de l'editorial, que deu exigir Barcelona, etc., que el llibre es pogués propagar en el territori protagonista i entre les persones, plató i actors tan secundaris com involuntaris, però que la narrativa acaba de refer, versionar o recrear i, si l'obra es classicitza, d'immortalitzar. Quan a Figueres s'ha celebrat Dies de frontera, tinc amics que tot just havien tingut temps d'acabar-la de llegir i tinc coneguts que van ser a l'acte i (encara?) no se l'havien llegit. Venim a dir que ja estaria bé que, quan es presentés la novel·la de Vicenç Pagès prop de la ratlla, els seus residents ja se l'haguessin pogut acabar i estiguessin en condicions d'assistir a la culminació de l'obra i excel·lent lliçó de literatura que ja han tingut ocasió de gaudir alguns dels figuerencs que el dissabte 8 eren al Museu del Joguet. Els empordanesos hem vist les coses i les cases que hi ha, i les persones que corren pels carrers de Figueres, la Jonquera i el Pertús. Quan hem estat a l'estació de Portbou el mecano de la coberta ens ha fet aixecar el cap. Hem tractat amb antics agents de duanes, transitaris, restauradors i hotelers, i indolentment hem vist la carretera rivetejada de noies i de locals d'ídem, la densitat de les i dels quals augmenta a mesura que anem nord enllà, menys que amb Espriu: només 25 km. Hem pensat en Tijuana i d'altres ciutats que es justifiquen pel fet de ser en el punt de separació de dues administracions, i potser ens ha engavanyat el mal gust publicitari que exigeix el client francès mitjà. I coneixem aparellats, ell pot ser profe –com hem estat en Vicenç i un servidor mateix– i ella administrativa, que fan l'equilibri a la ratlla dels quaranta, que no viuen ni bé ni malament, que es demanen si han o no de tenir una criatura i que s'emboliquen amb tercers. I la lliçó. Que tot això que tenim sabut, vist i conegut, llegint Dies de frontera ho descobrim, o redescobrim gràcies als efectes benèfics de la literatura, aquest mandala que ens ensenya la realitat amb uns altres ulls o, pel cap baix, amb unes altres ulleres. Veure i, això ja depèn de cada sensibilitat, viure aquests espais a través de l'artefacte literari de Vicenç Pagès i contrastar-lo amb la nostra particular fotografia. Que aquesta també és una resposta a per a què serveix la literatura.