Fronteres

Els ordenaments constitucionals són sagrats, les unitats nacionals són inqüestionables, els tractats internacionals són el súmmum de la humanitat… fins que ve un exèrcit que estableix la frontera on li sembla i tot seguit imposa noves lleis. Com tota la vida s'ha fet. Quan Napoleó desconstruïa Europa, va incorporar Catalunya al seu imperi, dividida en quatre departaments –ultra el dels Pyrénées-Orientales–: Ter, Sègre, Montserrat i Bouches de l'Èbre. Si el tamborí del Bruc s'hagués dedicat a la flauta i no a la percussió amb amplificadors orogràfics, encara hi seríem. Dinaríem a migdia, beuríem vins de la pròpia comarca i no de cent llegües lluny, parlaríem francès amb un accent que horroritzaria els parisencs, i entre nosaltres faríem servir un català tan afrancesat com acastellanat és el que ara tenim. Llavors no van fer cap referèndum, això són frivolitats del nostre temps. Rússia n'ha fet fer un a Crimea per la mateixa raó que a vegades es parla d'armes de destrucció massiva o de drets humans abans de desencadenar unes hostilitats: per quedar bé amb els europeus, que sempre necessiten un argument pudorós amb què vestir les necessitats estratègiques. Assistim al retorn del nacionalisme de gran potència que advertia Robert Kagan a principis d'aquest segle, després d'uns anys en què, superada la guerra freda, semblava que s'obria una etapa sense conflictes globals, i amb una “comunitat internacional” capaç d'imposar pau i sentit comú quan fes falta. Rússia, l'estat central de la civilització russa, per dir-ho en els termes de Huntington, torna a imposar-se en els països que configuren el seu cinturó de seguretat, i ningú no farà res per impedir-ho. I quin futur li espera a Catalunya? Diu Enric Juliana que només podria ser independent convertida en un protectorat francès, com va descobrir Pau Claris. D'arguments no en faltarien –fins i tot s'atribueix al gran cors la idea que els catalans són uns francesos confosos–, però prou feina tenen a França en les seves banlieues com per pensar a embolicar-s'hi.