Trinxant paisatge

Torno de passar uns dies a la vall de Núria, on s'hostatja una Mare de Déu de pell canyella, lliure de la pàtina negra del fum dels ciris. La vall dels set cims manté una certa harmonia, tot i que els caps de setmana, en plena temporada d'esquí com ara mateix, rep una mitjana de dos mil visitants. D'alguna manera, aquest equilibri prou difícil és el resultat d'una bona gestió de l'explotació turística de la vall i de la conservació del santuari. L'aposta per mantenir el tren cremallera i el fet de no haver permès la construcció de cap carretera que trinxés el paisatge, fan que Núria continuï mantenint la seva essència. Aquest equilibri necessari s'ha trencat, en canvi, en molts altres punts del territori. Al Vallès, per exemple. En alguns punts de les Terres de l'Ebre. O a l'Alt Empordà. Sí, sí. Fa temps que la plana empordanesa pateix l'efecte de polítiques que prometen activar l'economia però que malmeten un dels principals actius del nostre país: el paisatge. És la sensació que tinc quan viatjo en direcció a Figueres, per una C-31 que ha trencat la línia de la plana amb ponts inútils, mentre deixo enrere ferralleries arran de carretera, despullades d'arbres, i polígons a mig fer, abandonats o infrautilitzats, damunt les terres d'antics camps de conreu.

El paisatge humà i el paisatge geogràfic interactuen constantment. On hi ha muntanyes altes, es troben pastors acostumats a mullar-se quan es regira el temps; on creixen els camps d'arròs, hi ha homes que no es calcen mai. El drama és que la pagesia no es pugui guanyar la vida i que els pagesos innovadors se sentin poc ajudats. Al final, el turisme de qualitat pot acabar marxant cap a d'altres indrets, buscant paisatges on l'skyline dels pobles i de les muntanyes no quedi tapat per anuncis i façanes d'hipermercats a tocar els nuclis arquitectònics o museístics més importants. La gestió del paisatge en zones fràgils no s'està fent prou bé, sap greu dir-ho; entenc que hi hagi interessos econòmics, però la política que apliquen no té perdó. Sis fotos que el pintor Lluís Roura ha penjat al Facebook donen una idea clara del que està passant: més de deu torres elèctriques immenses impedeixen veure les Alberes en el trencant de Garrigàs a Creixell. Els “molins de vent” de la MAT se sumen a construccions com la del Pont del Príncep, que no ha servit mai per a res, o la del pont del tren d'alta velocitat sobre el riu Fluvià, que es va carregar el paisatge idíl·lic de Bàscara. Ara la imatge fulminant de les torres d'alta tensió remata el tema. És alarmant. No sé si la línia era necessària o no, però es podria haver fet d'una altra manera.

A Núria, una sèrie de panells informatius recorden que una de les darreres reformes de millora ha estat el soterrament dels cables elèctrics. Per què no apliquen la mateixa política a espais emblemàtics que tenen el paisatge com a màxim atractiu turístic? Suposo que el senyor conseller de Territori i Sostenibilitat hi deu tenir alguna cosa a dir. Davant d'imatges com les captades per un dels pintors més reconeguts del país, queda clar que la crisi no ha posat fi a l'amenaça de destrucció del paisatge. En la situació actual, que no ens vinguin a dir que tot això són manies o excentricitats de romàntics d'espardenya. On és l'esperit de genialitat dels tocats de tramuntana que proclama amb encert el mateix Ferran Adrià?