Hipòtesi de reforç

Hi ha endegades dues línies bàsiques de rearmament contra el procés sobiranista. Una és la línia literal, primària, de violentació explícita. És la que encarna Jordi Cañas, a qui s'atribueix l'amenaça: Os montaremos un Ulster que os vais a cagar. És la que rubrica Jordi Girauta quan responsabilitza Carme Forcadell “de tot [sic] el que succeeixi a Catalunya en termes de violència”. És també la que subratlla José Manuel Sánchez, president del Sindicato Unificado de Policía: Cataluña siempre será España. Por lo civil o por lo militar. És la que, tal com confessa José Antich, exdirector de La Vanguardia, promouen alguns ministres del PP quan, aplicant la mateixa plantilla del País Basc, demanen al Ministeri de Justícia que il·legalitzi l'ANC i processi Carme Forcadell. És la vinyeta suposadament humorística d'El Mundo, que vinculava Artur Mas amb una soga. Etcètera. L'altra línia de rearmament contra el procés sobiranista és la línia –diguem-ne– subtil, parail·lustrada. És la línia que relaciona el sobiranisme amb la psicopatologia. És la línia que sintetitza Zapatero, capaç de sostenir sense empatx moral que és més important la Constitució Espanyola que no pas la democràcia. És la impostació dels intel·lectuals espanyolistes, que, cada cop que se'ls fa una observació crítica, salten com una molla per interpretar el paper de víctimes del “règim totalitari del sobiranisme”. Totes dues línies celebren la mort de la paraula i persegueixen el replegament d'uns ciutadans ja consignats com a perillosos enemics de la (seva) llei. Però totes dues línies tenen la virtut involuntària d'actuar com una hipòtesi de reforç. M'explico: si algú tenia dubtes sobre la necessitat de la independència de Catalunya per millorar les condicions democràtiques, el mateix procés sobiranista, amb totes les reaccions antidemocràtiques que rep, s'erigeix en prova d'aquesta necessitat.