Guerra, però freda

Tot d'una, el món més proper que comptàvem tenir ben endreçat, se'ns ha desordenat com l'armari d'un adolescent. En Putin, aquest Yul Brynner de mirada freda i llavis que mai somriuen, ha canviat els mobles de lloc sense consultar-ho a la comunitat de propietàries i ara resulta que la calaixera europea trontolla per culpa d'un peu coix. L'estètica del país, la tradició de la seva gent, els seus costums, les seves fòbies, les seves preferències i, sobretot, la nostra profunda ignorància de la realitat de Crimea eren exactament les mateixes abans que l'os rus impulsés el seu referèndum de l'annexió. Però és ara quan, de sobte, sembla que ens hàgim d'amoïnar pel destí d'una península que fins abans-d'ahir no formava part de les prioritats de ningú. Ho han decidit els manaires que sostenen la balança d'això que en diuen ordre mundial i que sovint obeeixen realment a impulsos que no tenen res a veure amb allò que pregonen. Contra l'annexió russa d'aquest territori que Nikita Khrusxov va cedir capriciosament a Ucraïna el 1954, les potències occidentals argumenten que s'ha violentat la legalitat internacional, que s'han consumat els ambiciosos plans del Kremlin amb l'ajuda de l'amenaça de les armes i que ens trobem davant d'una agressió territorial que vulnera els drets dels ciutadans pro europeus atrapats en l'espiral imperialista de Putin. És possible –tot i que l'aclaparador resultat del referèndum exprés no sembla que vagi en aquesta direcció–, però tots aquests són ulls de poll que també es van trepitjar igualment a l'Afganistan, a l'Iraq, a Algèria i a tants altres punts del planeta on es va substituir l'antic ordre perquè convenia el nou. Putin té un concepte de la diplomàcia rupestre, és cert, però cal reconèixer que la partida d'escacs que s'està jugant al tauler europeu ha demostrat, almenys, que tampoc era tan fàcil començar la Tercera Guerra Mundial. Durant el temps de la guerra freda ens van fer creure que la pau se sustentava en el pànic als míssils i que aquest suposat caràcter dissuasiu de l'armament atòmic en justificava l'existència. La indústria armamentista s'hi va fer d'or, gràcies al xantatge de la por. Per sort, els temps han canviat i, encara que els veiem desfilar amb matusseria col·legial cada vegada que s'han de fer una foto de grup i no saben on posar-se, hem de comptar que els homes i dones que presideixen els governs del primer món tenen clar que, si hi ha d'haver guerra, ha de continuar sent freda.