Vocació imperial
La crisi de Crimea, tancada amb l'annexió de la península a la Federació Russa, reviu l'herència deixada pel col·lapse de l'URSS i del comunisme a l'Europa Oriental. Amb l'excepció de Iugoslàvia, que no formava part de l'òrbita soviètica, la transició política no fou traumàtica, i només a Romania hi hagueren algunes víctimes. La debilitat d'un règim soviètic en descomposició (Mikhaïl Gorbatxov, 1985-1991) facilità aquesta transició. Així, entre 1989 i 1992 té lloc el procés de canvi a l'Europa oriental; i les independències de les ex repúbliques soviètiques, el 1990 Lituània i el 1991 Geòrgia, el Tadjikistan, Estònia, Letònia, Ucraïna, Bielorússia, la República de Moldàvia, el Kirguizistan, l'Uzbekistan, Armènia, l'Azerbaidjan, el Turkmenistan i el Kazakhstan. La feblesa dels mandats de Borís Ieltsin (1991-1999) facilità l'aproximació d'aquests països a l'Europa occidental. Vint-i-cinc anys després la majoria d'ells formen part de la UE i de l'OTAN (Bulgària, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia i Romania, a més de les exrepúbliques iugoslaves de Croàcia i Eslovènia).
Tanmateix, a les exrepúbliques soviètiques romania el pòsit del procés de russificació impulsat per Stalin després de la Segona Guerra Mundial amb el desterrament de minories acusades, amb fonament o no, de col·laboracionisme amb els nazis. Així, foren deportats a Sibèria 380.000 alemanys del Volga, 407.000 txetxens, 92.000 ingúixos, 200.000 tàrtars de Crimea, 75.000 karatxis i milers d'ucraïnesos, bàltics... En molts casos la població expulsada fou substituïda per colons russos de tal manera que avui la minoria russa representa una part important de la població d'aquests països, quan no la majoria (Crimea).
L'arribada de Vladímir Putin a la presidència del govern (1999-2000, 2008-2012) i, després, a la presidència de la Federació (2000-2008 i de nou a partir del 2012) frenà la deriva prooccidental. Aquest exoficial del KGB format en les entranyes de l'antic aparell soviètic es proposà restituir el maltractat orgull rus (Rússia havia passat de ser la segona potència mundial a ser una economia en decadència minada per la corrupció) bastint un règim autoritari i personal, igualment corrupte però amb aparences democràtiques (celebració d'eleccions) on es premia la fidelitat al poder i es castiga la dissidència i la llibertat d'opinió. Disposa per fer-ho del gas que abasteix l'Europa central i oriental i que ha estat la base de la reactivació econòmica. Rússia és avui una nova potència emergent membre del G8 (situació que pot variar amb les sancions). Les dues guerres de Txetxènia (1994-1996 i 1999-2009) donaven compte de la voluntat de Putin de marcar les línies vermelles de la zona d'influència de la nova Rússia. La intervenció a Geòrgia l'estiu del 2008, amb el pretext d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, evidenciava que no estava disposat a permetre que els Estats Units, l'OTAN o la UE anessin més enllà d'aquestes línies vermelles que inclouen Bielorússia, Ucraïna i Geòrgia. En suma, Putin és fill de la vocació imperial russa i soviètica i utilitza el gas i les minories russes per conservar i legitimar la seva influència i les seves accions. És clar que per a l'elit del poder a Moscou i per a una part de la població russa es tracta d'aturar el que consideren també una vocació imperial de signe contrari que, després de la humiliació de la independència de Kosova a la qual s'oposava Rússia, ha trucat a les portes de les seves fronteres. Aquesta expansió occidental és a ulls de Moscou una amenaça per als interessos de la Federació. De nou la síndrome de l'ós assetjat reviu en la retòrica i en les accions de Putin. Mala peça al teler en un món que després de la guerra freda sembla cada cop més descontrolat.
