La revolta de les guineus
Fa uns seixanta anys, Isaiah Berlin va publicar L'eriçó i la guineu, un assaig sobre la visió històrica de Tolstoi. És un llibre molt britànic, divertit i eixutament instructiu. La proposició de Berlin parteix de dividir artistes i filòsofs en les categories d'“eriçons” i “guineus”. Els eriçons serien gent sorruda, amb una visió central única, regida per un principi que dóna sentit a tot el que són i diuen: Plató, Lucreci, Dante, Pascal, Hegel, Dostoievsky, Nietzsche, Ibsen, Proust. En canvi, les guineus perseguirien molts objectius, en general, inconnexos i contradictoris, lligats només pels fets i orfes de principi moral o estètic: Aristòtil, Heròdot, Montaigne, Erasme, Molière, Goethe, Puixkin, Balzac, Joyce. (Què serien Llull o March, Verdaguer o Maragall, Carner o Pla, dins d'aquesta imaginària classificació biològica: eriçons o guineus?)
El problema, segons Berlin, comença quan un creador com Tolstoi, guineu per dots i realitzacions, s'entesta a ser eriçó per conviccions teòriques. Neix, aleshores, un conflicte entre el seu talent i les seves opinions, que és una derivació de la lluita entre la realitat de la vida moral –il·lusòriament real– i les lleis que ho governen tot –realment inaccessibles–. (I qui gosi afirmar que pot arribar a conèixer aquestes lleis, sigui un científic, un historiador o un filòsof, serà un impostor.) Però també hi ha, com recorda el poeta W.H. Auden al mateix Berlin, escriptors que voldrien imposar una fèrria unitat al seu art, perquè no la poden trobar en la vida. (Henry James en seria un exemple; Carles Riba, un altre; Espriu se'n surt per la tangent, amb els dos escenaris de Primera història d'Esther.) Si volguéssim aplicar aquestes metàfores de Berlin a la vida de la humanitat, hi trobaríem una barreja de formes concretes i diverses de vida (“guineus”) a les quals hem volgut dotar d'uns sistemes unificadors abstractes (“eriçons”) a través de la ciència i la cultura. Treballs inútils, segons el pessimista Tolstoi, per a qui el problema del moviment històric està lligat al poder que uns homes exerceixen sobre uns altres. Però, què és poder?, com s'adquireix?, es pot transferir?, es tracta només de la força física?, o també de la força moral?
Els estats moderns (eriçons) van aparèixer per recloure i domesticar tota mena de guineus –pobles, institucions, llengües, grups socials, tradicions, símbols...– escampades per un territori determinat, d'acord amb una única visió del món –una fèrria unitat nacional, en defensa del bé comú i contra els interessos particulars–. (Lligat a aquest disseny, sempre hi apareix Maquiavel, que, tanmateix, sentia entusiasme per una nació guerrera que gaudia, segons ell, d'una llibertat completa, juntament amb la puresa i la modèstia dels costums: els suïssos.)
No cal dir que, en el context peninsular, l'Estat espanyol (unidad de destino en lo universal) ha estat, i vol continuar sent, l'eriçó coactivament unificador de les guineus del seu territori. I què hi ha de Catalunya, una guineu tràgica? S'està preparant un futur d'eriçó? (No cal oblidar que els renaixentistes veien en l'eriçó la representació de l'amor patern, perquè collia, amb les seves pues, els grans de raïm que els seus petits devoraven amb ànsia al cau.)
Si poguéssim ser guineus vitals i diverses, organitzades per un principi regulador universal... Però, amb l'escampada general i social regnant, producte de la pèrdua d'autoritat de l'Estat universal eriçó, les coses no són clares.
