Elogi fúnebre

El dia que va ser nomenat president del govern, Adolfo Suárez va comparèixer per televisió davant els qui encara no eren –però estaven cridats a ser– ciutadans d'una democràcia. Va fer un discurs breu sobre el programa de reformes que es comprometia a impulsar, sense entrar en gaires detalls; però, més enllà de les paraules, la novetat va ser que va parlar des del saló de casa seva, envoltat de la dona i els fills. Hi ha un poema de Gil de Biedma que diu: “Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde...” Que la Transició anava de debò es podia intuir a partir de l'escena domèstica de classe mitjana modesta i treballadora que aconseguia fer oblidar que el qui parlava havia estat nogensmenys governador civil, del rebuig de la solemnitat amb medalles i banderes que envoltava llavors qualsevol acte remotament polític, de l'abandó de la retòrica que el règim de les quatre dècades havia cultivat per compensar les seves grans mancances.

Suárez havia estat també al capdavant de la televisió única, li agradava el mitjà, i sabia manejar-lo; però l'aposta era arriscada. Tant que ningú no ha tornat a fer una transgressió semblant. Els polítics separen molt bé l'oci –en què fingeixen que els agrada esterrossar-se a la platja, menjar arròs pastat en colla o fins tot anar en bicicleta– del negoci, en què adopten el posat del profeta que davalla de la muntanya per dir-nos el que no tenim altre remei que fer.

Molta de la pena que ha causat la mort de Suárez –descomptada la que fingeixen ara els qui van fer tot el possible per enterrar-lo en vida– té a veure amb el rebuig d'uns representants que no saben dissimular la seva ambició de dedicar uns anys simplement a lucrar-se, ni el seu menyspreu pels patiments de la població. La Transició no va ser ni pacífica ni modèlica ni deguda a les sàvies maniobres de cap geni del bé, la gent no és tan ingènua per no veure-ho, però tenen el dret, o més ben dit el deure, d'esperar que hi hagi polítics que no juguin amb ells, que n'assumeixin els riscos, i que siguin capaços de parlar sincerament mirant-los a la cara.