Homenatge a Casaldàliga
Aquest final de març tot Catalunya ha conegut, definitivament, la figura de Pere Casaldàliga. Ja fa temps que se'n parla, primer en cercles més reduïts, i cada vegada de forma més genèrica gràcies a més d'una aparició recent per televisió. Però el cert és que aquella història de lluita, patiment i esperança pels drets dels camperols del Mato Grosso, que el periodista Francesc Escribano va descobrir el 1998 i va posar per escrit el 1999, ara ha tingut el seu reconeixement a la gran pantalla i s'ha popularitzat definitivament.
Aquests últims dies, les tertúlies de mig Catalunya han anat plenes de si, ara que el gran públic ha conegut la feina del bisbe, se li havia de fer un homenatge com cal. Però la senzillesa de la seva figura s'allunya de la megalomania amb què moltes vegades es planteja aquest tipus d'actes, sobretot quan algú vol aprofitar les circumstàncies per penjar-se una nova medalla. Fa dies, escoltava per RAC1 Toni Comín, que assegurava que el millor homenatge a Casaldàliga seria que “tots ens convertíssim una mica” després de veure la producció Descalç sobre la terra vermella. Més enllà de les medalles, i el sentit estrictament religiós del mot convertir, comparteixo una mateixa visió: segurament el bisbe de Balsareny preferiria saber que el seu llegat perdura més enllà de l'Araguaia, que no pas entrar amb tots els honors al Palau de la Generalitat. I perdurar no només vol dir que algú l'ha recollit i explicat, sinó que el seu model de vida, la seva manera de fer i enfocar els problemes de la quotidianitat, és seguit per molts dels qui volen (volem) viure en un món millor.
La força i la predeterminació que desprèn la seva humil figura, davant del qui llavors era prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe (el cardenal Joseph Ratzinger, el futur Benet XVI), es converteix en una de les icones de film. Però, anant a la realitat, també ho és de la vida d'aquest claretià que simbolitza, més que ningú, la renovació del missatge d'una Església catòlica que avui sembla entrar en una nova era amb l'arribada del papa Francesc. Casaldàliga viu lluny de les riqueses, al costat dels camperols, fent camí sobre la terra vermella... “també de sang”, explicava Escribano. A les seves velleses, quan ja necessita ajuda en tot moment, l'arribada de Jorge Mario Bergoglio a Roma segurament és percebuda com una petita brisa d'esperança entre la calor sufocant de São Félix do Araguaia.
Bergoglio ha volgut anteposar, des del primer moment, la senzillesa a la pompositat. És l'home que es va presentar com a bisbe de Roma vestit de blanc, immaculat, sense or a la vista. “És un jesuïta amb cor de franciscà”, el definia Oriol Junqueras –expert coneixedor de les catacumbes vaticanes– en una conversa de bar, pocs dies després de l'entronització de l'argentí. Francesc ha estat qui ha explicitat que “l'atur és la conseqüència d'un sistema econòmic que ja no és capaç de crear feina, perquè ha posat en el centre un ídol que és el diner”. La història de Casaldàliga és un gran relat de lluita pels drets dels més desvalguts, davant d'una societat brasilera que afavoria el classisme, que tensava fins a l'extrem les diferències entre fazendeiros i treballadors. La mateixa cúria que feia una lectura pseudocomunista de les explicacions del bisbe és la mateixa que ha acabat allunyant l'Església del poble; la que ha permès, per exemple, que Catalunya sigui un dels territoris europeus amb més desafecció envers el catolicisme. La mateixa que, finalment, ha acabat rendint-se a un outsider a Roma que, potser, parlarà definitivament amb el mateix llenguatge que el bisbe i mestre Pere Casaldàliga.
