Sonsoles

“Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!” Eren falles. Ho cridàvem i corríem. Pel carrer de la Pau. Ens perseguien les furgonetes de la policia amb els llums encesos. Alguns s'hi quedaven molt a prop, massa. D'altres optàvem per mirar-nos-ho de més lluny. Els pots de fum, però, volaven ràpid. Sempre fan una imatge estranya, el cap com tremolant segueix una ruta inconnexa que fa que el fum, blanquíssim, trace figures estranyes al cel. “Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!”, cridàvem més fort encara quan van començar a inundar la plaça de la Verge. De darrere de la catedral van aparèixer un grup de policies a cavall. Els cavalls sempre causaven impressió, però aquesta vegada no comptaven que eren falles. Alguns portàvem coets i petards que llançats als peus dels animals causaven un desconcert enorme. Les bèsties es regiraven confoses. Perillosament a vegades. Còmicament en alguna ocasió. Un policia va caure a terra després d'un estrèpit de pólvora contra el cavall. “Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!”, va esclatar la plaça, més encara, en veure el que passava. En aquella època, pel carrer del Micalet encara passaven els cotxes. Però una riuada de gent pujava carrer amunt a refugiar-se a la plaça de la Mare de Déu. El cavaller caigut havia provocat la fúria dels grisos, que ara disparaven a tort i a dret sense mirar preu. Els qui prenien xocolata a Santa Caterina van arrencar a córrer, pacífics turistes ells. “Sí, sí, sí. Sonsoles a Madrid!”, se sentia allà al fons, com a única explicació del desgavell. Aquella nit la policia va carregar durant hores i es va emportar tot el que tenia al davant per defensar l'honor de Sonsoles, la filla d'un cap del Movimiento, un tal Adolfo Suárez, que l'alcalde de València havia nomenat fallera major.