Un sofà a la riba
La sentència
Des del punt de vista jurídic i de correlació de forces, la sentència del Tribunal Constitucional és molt interessant. No em puc creure que algú pensés que el TC podia reaccionar d'una manera diferent de com ho ha fet. El dubte –i d'aquí ve la discussió interna entre els jutges– es concentrava en una qüestió no gens marginal. ¿Es pot anul·lar una decisió política, una voluntat? Per no caure en aquest error, mitja sentència s'esmerça a fer veure les conseqüències jurídiques de la resolució del Parlament. És a dir, el seu principi primer és inconstitucional i nul no pas perquè s'expressi una idea, sinó perquè es convoca la necessitat que aquesta idea es concreti en futurs no previstos en la Constitució. D'aquesta manera, el TC diu que admet la pluralitat (si no, aniria en contra de la pròpia Constitució) però alhora, en defensa de la carta magna, considera que la concreció dels principis invalida el procés. ¿Per què? Perquè aquí només hi ha un subjecte polític que pot parlar de sobirania, aquest poble espanyol magnificat en un tot, una part del qual, la fracció catalana (en paraules del mateix TC), no pot erigir-se com a protagonista en solitari. Més que no pas la crida al diàleg (ben impròpia d'una sentència, tot sigui dit) i de l'acolliment discret del dret a decidir (sempre entre cometes) sota el paraigua d'una hipotètica reforma constitucional, l'essència del criteri dels jutges és –malgrat que s'haurien de refugiar en una lectura legal i prou– absolutament política. No parlem amb subterfugis. Si un parlament escollit democràticament decideix de manera aclaparadora que la nació que representa és nació i és sobirana, aleshores el conflicte no és votar o no votar, sinó exercir amb convicció aquesta sobirania per damunt dels impediments de l'Estat que s'hi oposa. Ho diu el TC: “Sobirania és igual a secessió.” I això, senzillament, no ho poden admetre. La pregunta clau és aquesta: ¿Ens creiem de debò que som sobirans?